Seguretat ciutadana i Policies de Barri.

Una de les tristes conseqüències de l'actual crisi econòmica i financera és l'augment de la delinqüència, sobretot dels delictes menors, tant a nivell estatal com autonòmic. Pel que fa a Catalunya el Conseller Saura ja va avisar que amb la crisi augmentaria la inseguretat ciutadana, i malauradament tots els operadors jurídics han pogut comprovar que els pronòstics s'han complert.

És difícil establir les causes de la criminalitat, aquestes són múltiples, encara que tots els analistes coincideixen en que l'alt nivell d'atur, sobretot en els grups marginals (i marginats), és la principal causa. Encara que això no deixa de ser una simplificació ja que també s'observa amb preocupació l'augment de la delinqüència juvenil entre les classes més benestants, com s'ha vist recentment en els incidents de Pozuelo de Alarcon, on un bandolerisme pueril ha aconseguit posar contra les cordes a les forces de l'ordre públic.

Per desgràcia, Figueres no s'ha quedat al marge de l'estadística i contempla amb passivitat com els índexs de criminalitat augmenten a poc a poc i com els seus carrers cada vegada són menys segurs.

No es tracta de ser alarmista ni d'infondre pors irracionals, però no estar atents a aquesta realitat pot ser un error de nefastes conseqüències. La delinqüència és com una malaltia que va creixent a poc a poc, i que si no la pares a temps es pot convertir en un veritable problema difícil de resoldre.

Encara que la notícia no és nova, ja que la crisi només ha fet que accentuar una tendència que ja existia: durant els darrers anys hem contemplant com l'índex de criminalitat ha augmentat gradualment en tots els tipus de delictes. Tant és així que sembla que ens hem acostumat a aquest trist paisatge. Però la realitat és que hi ha altres estats a Europa que no suporten tanta delinqüència.

Com dèiem la causa de la delinqüència és la marginació social i la pobresa, però no només una pobresa material sinó també -i sobretot- una pobresa de valors. Per això sembla clar que la solució al problema passa abans de res per prendre consciència de la realitat que ens envolta.

A nivell municipal, tot i que el marge d'actuació és limitat per ser menys els recursos, la solució pot passar per invertir en serveis socials i en prevenció.

Invertir en serveis socials vol dir estar atent a aquells grups socials de risc, i intentar suplir les deficiències del sistema, tot evitant que es creïn borses de marginalitat, i sobretot, prestar especial atenció al més joves per a que no caiguin al parany de les drogues.

Pel que fa a la prevenció una de les solucions és augmentar les dotacions policials i implantar la Policia de Barri.

La Policia de Barri és una experiència que ha resultat positiva en altres localitats i que porta molts anys practicant-se en molts països de tot el món.

Dins de les funcions de la Policia de Barri hi ha les d'ajudar, orientar, escoltar suggeriments, etc., de qualsevol ciutadà. Els agents de la unitat de Policia de Barri són unes persones que intenten integrar-se al veïnat i al seu entorn, apropant l'Ajuntament al ciutadà.

El treball principal del Policia de Barri és transmetre i derivar en l'àrea corresponent els problemes suscitats del seu treball en la seva zona, amb el qual el veïnat pot posar-se en contacte directament amb ell i exposar-li el seu problema, sense haver de desplaçar-se a les dependències municipals per temes senzills, sent així un servei més personal, ja que ajuda a millorar la qualitat de vida de la zona on desenvolupen la seva funció, fent que la gent vegi el policia com a part integrant de l'esmentada zona tot creant una relació personal amb els veïns, els comerciants i els visitants.

Però per fer efectiva aquesta realitat, abans s’haurien d’incrementar les places existents en el cos de la Guardia Urbana. Més policies al servei de les necessitats reals dels ciutadans sempre és una bona inversió: una inversió en seguretat i prevenció.

Josep Menchón

Progrés i dret al descans.

És temps d’estiu; temps de vacances per alguns i temps de feina intensa per d’altres. En aquesta època –sobretot a ciutats turístiques com Figueres- , moltes activitats de lleure i d’oci nocturn solen estar associades a terrasses i bars musicals. Aquests tipus de negocis aporten no només prosperitat econòmica traduïda en llocs de treball, si no que també contribueixen a dinamitzar la vida social, turística, i cultural de la nostra ciutat.

Malauradament aquests negocis –malgrat els efectes positius referits-, van associats moltes vegades a alts nivells de sorolls que generen no poques molèsties als veïns d’una determinada zona, generant disputes i conflictes socials dins la comunitat.

Si be és cert que fins fa poc el soroll era un signe de prosperitat vinculat a la indústria i a la diversió, a poc a poc s’està produint un canvi de mentalitat. Cada vegada més el soroll es relaciona amb una mala qualitat de vida, i la tendència és fugir del soroll.

Els caps de setmana els homes i dones de ciutat emigren al camp, a l’hora de comprar un pis es valora que estigui aïllat acústicament, al comprar un vehicle també es valora que el motor sigui silenciós com a sinònim de més respectuós amb el medi ambient, aixecar la veu pel carrer es considerat un gest de manca de respecte, al igual que escoltar música amb el volum massa alt. Aquestes són algunes realitats que il·lustren la tendència actual de l’home modern de buscar el silenci.

El soroll –quan és imposat-, és concep com un atemptat a la llibertat i una agressió a la intimitat. Tot indica que la ciutat del futur serà més respectuosa amb la ecologia, es a dir, amb la naturalesa pròpia de l’ésser humà.

Però més enllà de les consideracions sociològiques dels efectes del soroll, el cert és que el soroll no és una mera molèstia, ja que pot arribar a produir malalties com depressions, mal de caps, insomni, impotència, problemes auditius, a més de ser una causa directa de l’augment d’accidents de trànsit, accidents laborals, baix rendiment escolar i augment de la marginació i delinqüència. I tot això segons la Organització Mundial de la Salut, en un informe sobre els efectes del soroll publicat als anys noranta i que ha estat ratificat per molts especialistes del món.

Aquesta tendència social de fugir del soroll, s’ha vist reflexada des de els anys setanta en una sèrie de normes impulsades sobre tot per les institucions Europees, de les que el nostre país s’ha fet ressò. Així a nivell estatal existeix la Llei del soroll, i a Catalunya la Llei de protecció contra les immissions acústiques. I a nivell local, Figueres compta també amb una Ordenança que regula aquest tema.

Per altra costat, tampoc passa desapercebut el fet de que cada vegada són més els casos de condemnes penals als propietaris de negocis d’oci nocturn per incomplir la normativa existent ocasionat danys físics i morals als veïns.

Tots aquests fets fan que molts ajuntaments comencin a reaccionar en defensa dels seus interessos i vetllin amb més interès que abans per el compliment de la legalitat.

Però potser per captar millor les dimensions de la polèmica, s’han de tenir en compte diferents idees que poden contribuir a entendre cadascuna de les posicions.

Per un costat, els veïns han de respectar aquells sorolls que es produeixin dins dels paràmetres de la legalitat vigent, tant pel que respecta a la seva intensitat com per el que respecta als horaris de producció del soroll.

D’altre banda, els empresaris (impulsors de l’economia local), han de respectar la llei. Però no només això, si no que també han de vetllar per a que els seus clients la respectin. I en aquest sentit, els usuaris dels locals han de tenir consciència de que quan surten a la via pública han d’ajustar el seu comportament a unes pautes de convivència ciutadana, respectant el descans dels altres.

L’ajuntament – a traves de la concessió de llicencies, dels seus equips tècnics i de la policia local- a de vetllar per a que cada un dels actors sigui respectat en els seus drets i compleixi amb les seves obligacions.

Una manera de resoldre els conflictes sense necessitat d’arribar a la via judicial, que cada vegada s’està utilitzant més és la mediació. Es tracta de reunir a totes les parts implicades en un conflicte determinat i arribar a un acord satisfactori per tothom, en la que els veïns poden pactar amb els empresaris d’una zona determinada uns horaris ( sempre dins dels límits establerts a l’ordenança municipal). S’està demostrant que aquest tipus d’iniciatives resulten satisfactòries i faciliten la convivència entre les diferents parts intervinents. Al final sempre és millor un mal acord que un bon judici! Bon estiu a tothom!

Josep Menchón.

La pobresa invisible

Fa poc Càritas Interparroquial de Figueres va fer públic el treball d’investigació titulat “Pobresa, marginació i exclusió social a l’Alt Empordà”, en el que s’intenta fer una radiografia de la pobresa en totes les poblacions de la comarca, indicant alguna de les seves causes i conseqüències.

Pel que fa a la nostra ciutat de Figueres, l’estudi conclou que les principals problemàtiques de Figueres se centren en quatre aspectes: les problemàtiques associades al treball, l’habitatge, la immigració estrangera i, per últim, l’estigmatització de determinats barris de la ciutat.

Tot i que el treball no és exhaustiu, crec que pot ser una bona eina per a la reflexió i un punt de partida per a conscienciar a la ciutadania i als poders públics dels veritables problemes de la ciutat. Potser algunes afirmacions del document podrien ser matisades o acompanyades de més dades i estadístiques, però la realitat és que –agradi o no- el contingut del treball és cert, i aquest fet ens hauria de portar a la reflexió.

En llegir el document no ens portem cap sorpresa; que el joves ho tenen difícil per pagar un pis, que els salaris són baixos o que hi ha molta gent a la que li preocupa el tema de la immigració certament no constitueix cap novetat. I és precisament aquesta manca de sorpresa el que més ens hauria d’alarmar, perquè significa que els figuerencs ens em acostumat a conviure amb la pobresa, que l’hem acceptada i ens hem resignat a la seva presencia entre nosaltres. I aquesta és la millor manera de perpetuar la pobresa; no lluitar contra ella.

Els nostres ulls no poden acostumar-se a contemplar la pobresa com un element més del nostre paisatge urbà, com qui veu el monument a Narcís Monturiol o els arbres de la rambla. No. La pobresa no pot ser tolerada ja que la pobresa deshumanitza a l’home, atempta contra la seva dignitat i és un obstacle per al desenvolupament real de qualsevol societat.

Però per combatre de forma eficaç la pobresa hem de aprofundir en les seves causes i per això es necessari considerar que la pobresa no es un element natural, sinó que és un element social que té el seu origen en l’home mateix, ja que és fruit de les seves idees, de les seves males decisions i la mala gestió dels recursos: la pobresa és una cara del fracàs de l’home.

Quan es parla de pobresa un tendeix a pensar en la pobresa material, però d’acord amb l’anterior és fa evident que existeix un altre tipus de pobresa, una pobresa invisible, que és causa de la primera: la pobresa de valors.

Si un treballador no cobra un sou digne potser darrera hi ha un empresari que es vol enriquir injustament, si un pis és molt car segur que algun promotor s’està embutxacant més calers del compte, si és fa un comentari racista potser és perquè existeix incomprensió degut a una falta de comunicació entre persones de cultures diferents, per ficar només uns exemples.

Totes les accions de l’home són manifestacions del seu interior, dels seus pensaments, de la seva visió del món, i precisament els valors d’una persona són els que la configuren com a persona mateixa i els que determinen el seu comportament, influenciant així en la pressa de decisions.

Els sociòlegs i economistes coincideixen en que l’actual crisis financera és fruit d’aquesta crisis de valors que afecta a occident des de fa dècades, i que es tracta també d’una crisis d’idees, d’una crisis d’un model de persona i de societat, manifestant que el consumisme exacerbant, a llarg termini, és perjudicial per a la societat en el seu conjunt, beneficiant només a uns pocs. La riquesa que no repercuteix en benefici de molts no és sinònim de prosperitat sinó tot el contrari.

Un canvi d’aptituds en certs comportaments abusius i en certes polítiques que amb el temps han resultat poc o res eficaces seria un bon començament per lluitar contra la pobresa a casa nostra. No es tracta tant de buscar responsables com de trobar solucions entre tots. No podem pactar amb la mediocritat, la pobresa –tant la material com la de valors- és una lacra social, quelcom que perjudica a l’home tant individual com socialment i que genera insatisfaccions, despeses i infelicitat.

Com deia al principi, el document de Càritas Interparroquial pot ser una bona eina per a la reflexió, però aquesta reflexió ha d’anar seguida d’una acció, tant per part dels poders públics com dels ciutadans, ja que en certa mesura tots en som una mica responsables, i per tant, formem part de la solució.

Josep Menchón

Reflexions entorn la “Caritas in Veritate”.

El mes passat es va publicar l'encíclica "Caritas in veritate" (la caritat en la veritat) del Sant Pare Benet XVI. Aquest document és una invitació oberta a totes les persones (creients i no creients) a reflexionar i aprofundir sobre les qüestions socials més actuals.

L'encíclica aborda problemes com les economies de mercat, la pobresa, els recursos naturals, les migracions, o la pau, entre d'altres. Encara que l'encíclica no es proposa oferir solucions tècniques ens recorda els grans principis que es revelen indispensables per construir el desenvolupament humà en els pròxims anys.

Així, per exemple, Benet XVI, denuncia que les causes del subdesenvolupament es troben en la falta de fraternitat entre els homes i els pobles, o que per aconseguir el verdader desenvolupament de tots, és necessari que la humanitat prengui consciència de l'escàndol i de la vergonya que suposa la fam al món, en tants milers i milions d'éssers humans. Referent al mercat i a la lògica mercantil, Benet XVI recorda que aquesta ha d'estar ordenada "a la consecució del bé comú", i que "l'economia té necessitat de l'ètica per al seu correcte funcionament: no de qualsevol ètica, sinó d'una ètica amiga de la persona".

També es refereix a les problemàtiques energètiques; "l'acaparament dels recursos per part dels Estats i grups de poder -denúncia- constitueixen un greu impediment per al desenvolupament dels països pobres". "Les societats tècnicament avançades -prossegueix- poden i han de disminuir la pròpia necessitat energètica, mentre ha d'avançar la investigació sobre energies alternatives." Finalment també ens recorda que "el desenvolupament dels pobles depèn sobretot de ser una sola família" i que "tot emigrant és una persona humana, que té drets que deuen respectats per tots i en tota situació."

Encara que les afirmacions de l'encíclica puguin resultar de sentit comú, el cert és que cap dirigent religiós ni polític no ha aixecat mai la veu amb tanta força per denunciar aquestes realitats. Però el més atractiu de l'encíclica no és la descripció de la realitat del món actual, sinó les reflexions entorn les causes dels problemes i sobretot les propostes per trobar entre tots les solucions.

És en aquest punt on els ciutadans i sobretot els dirigents polítics haurien d'iniciar una reflexió per aportar -cada un en el seu camp d'actuació- les solucions i propostes apropiades basades en la dignitat de la persona, el respecte mutu i el diàleg. Hem de prendre consciència que la realitat es pot canviar i que el món (el nostre petit món quotidià) pot ser millor amb el nostre treball i esforç diaris.

Per aconseguir-ho, Benet XVI proposa el camí de la "caritat en la veritat" és a dir: primer ens hem de moure per amor (caritat), buscant el bé propi i el bé dels altres, sense que existeixi cap contraposició entre l’un i l’altre, i en segon lloc buscant la veritat, ja que des d’una concepció relativista de la realitat és impossible entreveure el bé, ja que tot esdevé relatiu: només es veritat el que m’interessa que ho sigui.

Aquesta línea de pensament resulta tan aplicable als temes familiars, com als laborals, polítics, o d’estructures macro-financeres. Als problemes del meu entorn, busco una solució eficaç?, coopero en la mesura de les meves possibilitats a millorar el meu entorn?, ho faig mogut per “la meva visió”de la realitat o procuro de veure els problemes reals de la gent que m’envolta?, compto amb els altres i la seva opinió a l’hora d’actuar?, estic convençut de que no sempre tinc la raó?,....

Com es diu a l'encíclica, "un futur millor per a tots és possible, si es funda en el descobriment dels valors ètics fonamentals", i això depèn de tots nosaltres. Crec que pot ser un bon tema per reflexionar en les vacances d'estiu...

Josep Menchón

Fent història: els nous reptes d’Internet.

El passat dia 17 de maig es va celebrar el Dia Mundial d'Internet, efemèride impulsada per l'Associació d'Usuaris d'Internet, i que pretén donar a conèixer les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies per millorar el nivell de vida dels pobles i dels seus ciutadans.

Fa cent anys, quan el tren va arribar a la nostra ciutat molts ho varen veure com un signe de modernisme, i altres com una oportunitat per fer negoci. Però amb el pas del temps s’ha pogut constatar que l’arribada del tren ha suposat molt més que tot això i que ha canviat la configuració de la societat en general i de la nostra en particular. Quelcom semblant succeeix amb l’Internet; encara no som conscients de la seva importància en la historia.

Sembla que els ciutadans encara no tenim plena consciència del paper que les noves tecnologies juguen en la historia, ens manca la perspectiva suficient per veure que el món està canviant i que s'obren nous horitzons en la història de la humanitat i que nosaltres podem ser els protagonistes del canvi, decidint amb els nostres actes el nou rumb de la història.

El ràpid progrés de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ofereix noves oportunitats per assolir nivells més elevats de desenvolupament en la nostra societat. La capacitat de les TIC per reduir molts obstacles tradicionals, especialment el temps i la distància, possibiliten, per primera vegada en la història, l'ús del potencial d'aquestes tecnologies en benefici de milions de persones a tot el món.

Algunes dels avantatges d'Internet són que permet l'accés a una informació lliure i plural, fora del control i monopoli que exerceixen les empreses de comunicació sobre altres mitjans d'expressió, d'altra banda Internet també permet l'abaratiment dels costos de la comunicació, la qual cosa permet estrènyer llaços dins de la societat, i facilita l'accés immediat a estudis i investigacions, que posen la cultura a l'abast de tothom. Això només per posar uns exemples, ja que les aplicacions d’Internet son inimaginables i poden superar totes les expectatives.

Però per desgràcia els avantatges de la revolució de la tecnologia de la informació estan en l'actualitat distribuïdes de manera desigual entre els països desenvolupats i els països en vies de desenvolupament, així com dins de la nostra societat. Encara són molts els que no tenen accés a Internet o be perquè no poden o be perquè no saben com fer-lo servir. Per això una de les funcions dels nostres dirigents ha de ser la de garantir que les oportunitats que ofereixen les TIC redundin en benefici de tots els ciutadans i ciutadanes. En l’actualitat, la lluita per la justícia i la igualtat passa per el lliure accés a la informació. En un futur immediat un analfabet no serà el que no sàpiga llegir o escriure sinó aquell que no tingui uns coneixements mínims d’informàtica o no tingui accés a Internet.

És per això que molts Ajuntaments estan promovent diferents iniciatives per facilitar l'accés a Internet i afavorir així la igualtat en la societat. Tallers de formació per a joves i adults, dotar d’ordinadors als centres cívics o fins i tot la creació de zones Wifi on la connexió és gratuïta i sense cables, són algunes d’aquestes iniciatives que no s’han de veure com un intent de maquillatge per semblar més moderns, ja que constitueixen veritables avenços cap al progrés real i efectiu dels ciutadans.

Josep Menchón

El sentit de les Festes

Un cop passada la ressaca de les Fires i Festes de la Santa Creu d’enguany, i desprès de felicitar tant als organitzadors com als participants i assistents, és hora de fer balanços i de treure’n conseqüències de cares a les festes del proper any 2010.

Les festes d’aquest any han incorporat alguns canvis –molts d’ells significatius- i s’ha de valorar quins son els èxits i quins els fracassos, si es que n’hi ha. Evidentment, en una població tan extensa i variada com la de Figueres, hi hauran diferents opinions, i moltes d’elles oposades, sobre un mateix fet.

Per exemple, a molts ciutadans no els va agradar l’ús polititzat del pregó inaugural, no tant pel seu contingut (fruit de l’ús legítim a la llibertat d’expressió) si no per la poca oportunitat del moment. Un altre tema que ha suscitat diferents opinions -sobretot entre el jovent- ha estat el tema de les barraques i la festa zero-zero. Per altre banda alguns altres han trobat a faltar les ja típiques bandes de música, al igual que molts continuen enyorant amb nostàlgia la desfilada de carrosses o el correfocs.

Però si els desencerts són opinables, pel que fa als encerts sembla existir certa unanimitat: l’envelat de la rambla ha estat un èxit molt comentat ja que ha permès ficar les festes al cor de la ciutat i augmentar així l’ambient festiu durant tota la setmana. També han resultat un èxit totes les activitats a l’aire lliure com les fires de l’artesania, la pintura, la del llibre vell, les competicions esportives, la rua infantil, etc.

Però tot i això encara són molts els figuerencs i figuerenques que aprofiten les dates de les fires per marxar de vacances i també són molts els que simplement es queden a casa sense participar en cap activitat, o els que assisteixen als actes però de forma passiva.

Per això uns dels reptes que es perfilen a l’horitzó de les properes fires i festes és com aconseguir que aquestes siguin encara més participatives. I crec que el secret està en que les ciutadanes i els ciutadans de Figueres es sentin part d’una mateixa comunitat.

Per aconseguir aquest sentit de comunitat, un bon punt de partida podria ser plantejar-nos què estem celebrant, perquè ho fem i quina és la millor manera de fer-ho, per tal de que el màxim número de persones es puguin sentir identificades.

Recordar què és el que celebrem significa aprofundir en el sentit històric, religiós, popular i social de les Festes de la Santa Creu. Un poble que no coneix la seva historia, els seus costums, es un poble sense passat i a la llarga també sense futur. Descobrir les nostres arrels ens pot ajudar a valorar i estimar més el nostre present.

En aquest sentit cal recordar que una festa no és només mera diversió i espectacles. Tampoc ha de ser un instrument polític per treure més vots.

Una festa és -per sobre de tot- l’oportunitat d’expressar el que som i el que volem ser, és una ocasió per buscar i trobar la unitat dels diferents sectors de la societat, creant oportunitats pel diàleg i per la cohesió social.

Les festes defineixen no només la identitat històrica d’una vila, sinó també la seva vida cultural, participativa i social.

Per aquest motiu agafar el programa de l’any anterior i modificar només alguns noms i dates significa que s’ha caigut en la rutina i que s’ha perdut el veritable sentit de la festa. I deixar que uns pocs siguin els únics que organitzin i participin en la majoria d’actes, és una símptoma de feblesa en la vida social d’una comunitat.

Però si les festes son un termòmetre de la temperatura de la vida social de la vila, també poden ser -i han de ser!- un instrument per potenciar-la, i en aquesta tasca tant governants com ciutadans tenim molt a fer.

No pot recaure sobre l’Ajuntament el pes d’organitzar unes festes i pretendre alhora que agradin a tothom. La principal tasca de l’ajuntament en aquest sentit, hauria de ser la d’impulsar i recolzar les iniciatives ciutadanes.

I per aconseguir aquesta fita els ciutadans no podem ser tan sols espectadors passius, sinó que hem de ser els veritables subjectes i protagonistes de la nostra historia i de les nostres festes.

Si entre tots pensem com aconseguir unes veritables festes segur que ho aconseguirem!

Josep Menchón