Rèquiem per la televisió de Figueres

El passat 15 de desembre Canal Nord va deixar d’emetre els seus programes, finalitzant així el darrer capítol de la televisió Empordanesa. Segons els responsables de la cadena, el seu tancament ve originat per les pèrdues acumulades durant els últims anys que feien inviable econòmicament la seva continuació.

Tot i que des de el 2002, quan va ser adquirida per el grup Miquel Alimentació, va passar-se a dir Canal Nord, per molts de nosaltres encara era Tv Figueres, o almenys el que quedava d’ella.

Som molts els que recordem amb enyorança a Tv Figueres, aquella televisió petita i familiar però oberta a tothom, i que malgrat les seves limitacions va aconseguir convertir-se en una televisió de referència per a tot Catalunya. I es que Tv Figueres era un canal “històric” ja que va ser la segona de les televisions locals de Catalunya en iniciar les seves emissions al 1985, fet que emplenava d’orgull a tots els figuerencs.

La nostra televisió va gaudir d’una època daurada en la que es varen fer molts i bons programes, molts d’ells, avui dia impensables per a qualsevol televisió local. Potser bona part de l’èxit de Tv Figueres era que tothom es podia sentir identificat ja que es feien programes molt variats i propers al ciutadà, en els que un podia veure a veïns, familiars i amics. Així hi havia programes informatius, d’esport, d’entreteniment, culturals, de política, d’història, esoterisme, de cinema, etc...

Era una televisió petita però valenta, que no comptava amb molts recursos econòmics, però que sortia endavant gràcies a la col•laboració desinteressada de moltes persones que no només no cobraven res sinó que sovint havien de posar diners de la seva butxaca, a més de moltes hores de treball, moltes vegades nocturn i en caps de setmana.

Però tota aquesta feina no ha estat en va, ja que de Tv Figueres (com també de Canal Nord) han sortit molts professionals que ara treballen en televisions públiques i privades, en el món audiovisual o en el periodisme. I es que molts joves varen descobrir la seva vocació professional i varen aprendre un ofici mentres, de pas, prestaven un servei a la comunitat. Perquè Tv Figueres –no ho oblidem-, lluny de ser un negoci, prestava un servei a la societat, i potser perdre aquesta visió va ser un dels errors de Canal Nord.

De fet, Tv Figueres va desaparèixer quan es va intentar “professionalitzar” i quan es va voler convertir en un negocio lucratiu. Es va voler arribar a més gent i es va perdre la seva essència “ultra local”, que era una de les altres claus del seu èxit.

Ignoro quines són les causes reals del fracàs de Canal Nord, certament el panorama televisiu ha canviat molt, però el que és ben segur és que tots hem sortit perdent. Però no tot ha d'acabar aquí: el futur de les televisions, i sobretot el de les locals, passa per internet. Potser d’aquí a un temps podem tornar a tenir una televisió que sigui de tots, en la que no es guanyin diners però amb la que ens puguem sentir identificats. Esperem que així sigui!.

Els orígens de les Festes de la Santa Creu

 Avui a Figueres celebrem el dia principal de les nostres Fires i Festes de la Santa Creu. Les festes pertanyen a tothom i cadascú les fa seves a la seva manera: pels més petits les festes tenen un valor festiu relacionat amb les atraccions del clos de fires, pels adolescents, en canvi, dir fires i festes, és sinònim de barraques i disbauxa. Els comerciants pensen en els beneficis, i la resta de mortals en descansar de la feina i passar una bona estona en família. 

Però tot i això, tothom intueix, en major o menor mesura, que les festes de la nostra vila tenen un significat més profund, més històric que de vegades passa molt desapercebut. Evidentment el fet de que es diguin “de la Santa Creu”, que es celebri una Missa a l’Església de Sant Pere a la que acudeixen els representats institucionals, o que pels carrers es plantin creus florides, ens remet a uns orígens relacionats amb la religió. Però quin és el veritable origen d’aquesta festa?

Per trobar els orígens de la nostra festa local hem de remuntar-nos a l’època de l’emperador Constantí, al segle quart. La història, amb molt de llegenda certament, narra com l'emperador Constantí I el Gran, en el sisè any del seu regnat, s'enfrontà contra els bàrbars a la vora del riu  Danubi, en una batalla on la victòria era pràcticament impossible a causa de la magnitud del exèrcit enemic, que superava amb escreix al número de soldats de l’exercit de l’emperador.

Diu la llegenda que la nit abans de la batalla l’emperador Constantí va tenir una visió  en la que apareixia brillant en el cel la Creu de Crist i sobre d'ella unes paraules, "In hoc signe Vincis" (Amb aquest senyal venceràs). Aleshores l'emperador va fer construir una Creu i la va posar al capdavant del seu exèrcit, que va vèncer sense dificultat a l’exercit enemic. 

De tornada a la ciutat, l’emperador Constantí portat per la curiositat i l’agraïment va voler esbrinar el significat de la Creu, i un cop descobert aquest, Constantí es va fer batejar en la religió cristiana i va manar edificar esglésies per tot el seu imperi, que amb la conversió del monarca també es convertí. 

Però aquesta historia te una segona part en la que se’ns explica que de seguida que Constantí es va convertí va enviar a la seva mare, Santa Elena, a Jerusalem a la recerca de la veritable Creu de Crist. Un cop a la ciutat sagrada, Elena va fer cridar els més savis sacerdots i va aconseguir trobar el lloc on es trobava la Creu, però no estava sola. A la muntanya del Calvari, on la tradició situava la mort de Crist, va trobar tres fustes ensangonats ocultes i per a descobrir quina era la veritable creu on va morir Crist, va col·locar una a una cadascuna de les tres creus sobre persones malaltes i fins i tot morts, que es curaven o ressuscitaven en tocar la creu que havia estat la de Crist. I és a partir d'aquí que neix la veneració a la Santa Creu, ja que Santa Elena va morir pregant a tots els que creuen en Crist que celebressin la commemoració del dia en què va ser trobada la Creu.

A Catalunya hi ha indicis de la celebració d’aquesta festa anteriors al segle cinquè, i la festa de la Santa Creu es celebra per molts indrets d’arreu del país, tot i que la seva extensió es feu sobretot per americà llatina després de la reconquesta.

El fet que es celebri a principis del mes de maig i que es decorin les creus amb flors, sembla que té els seu orígens en algunes festes paganes de l’època romana on es celebrava la vinguda de la primavera. 

A Figueres hi ha constància de la celebració d’aqueta festa des de ben antic, i sempre s’ha unit amb la venda de productes relacionats amb el món rural i amb l’aspecte lúdic, ja que per les Festes de la vila, també es celebraven les fires i mercats, on la mainada comprava caramels, i els més grans anaven a ballar després de comprar i vendre animals i estris del camp.

Polítics de vocació?

Com cada quatre anys arriben les eleccions municipals i els partits polítics s'afanyen per presentar les seves llistes de candidats i el seu programa electoral a la resta dels ciutadans. Les èpoques electorals resulten molt interesants, ja que és el moment en el que realment es pot respirar la democràcia, tot i que no deixen de succeir fets realment curiosos.

En primer lloc, no deixa de resultar curiós com en aquestes èpoques floreixen les vocacions polítiques en els personatges més insòlits de la ciutat. Persones que mai han manifestat el més mínim interès per la cosa pública ara es pretenen erigir en representants de la col·lectivitat. Persones que mai han mogut un dit per col·laborar amb cap entitat social, cultural o benèfica ara diuen que volen resoldre els nostres problemes.

Sempre és d'agrair que algú ofereixi el seu temps per al bé dels altres, però aquestes "conversions" sobtades no deixen de ser una mica sospitoses .... Però benvinguts siguin si realment tenen ganes de treballar per la seva ciutat!

I es que sempre és d'agrair que hi hagi persones que es prestin a dedicar bona part del seu temps pel bé dels altres, en cara que desconeguem els veritables motius que els mouen a fer-ho.... 

En definitiva el més important son els valors de la persona en qüestió: si algú està disposat realment a treballar pels altres i ho fa amb una actitud sincera i respectuosa, crec que per més que cometi alguns errors, se li ha de continuar estar agraït .... fins a cert punt, és clar!

D'altra banda mai no he aconseguit entendre quin és el mecanisme per optar per un partit polític o per un altre. Així hi ha gent que sense saber el que és el socialisme, ni saber tan sols qui és, per dir alguna cosa, Pablo Iglesias o Karl Marx, es consideren socialistes. I igualment, persones que sense tenir ni idea del liberalisme ni d'economia, diuen considerar-se de dretes, o d’altres que sense haver mostrat cap símptoma de catalanitat ara són nacionalistes, o fins i tot independentistes....El més curiós es que uns i d’altres poden arribar a pensar més o menys igual sobre els temes més importants i fins i tot porten estils de vida semblants, per no dir iguals ... 

Suposo que al cap i a la fi a l'hora de triar un color polític prevalen les amistats, les simpaties personals, els sentiments, com en totes les altres facetes de la vida. Potser pugui semblar una mica frívol, però en definitiva no deixa de ser normal.

Però el més curiós del cas, és que al final sempre acaben discutint entre ells per un tema o per un altre, com els nens al pati de l’escola. Per això dic que el que realment importa són els valors, les ganes de servir els altres, l'honradesa i els principis.

Les ideologies polítiques estan per fer pensar però no per seguir-les. La realitat sempre és més rica i complexa, i normalment hi ha diverses solucions per a un mateix problema.

Només espero que els que surtin elegits en aquestes properes eleccions municipals, amb vocació política o sense, sàpiguen estar a l'altura de les circumstàncies. Són temps difícils, estem mancats de sentit comú i sobrats de mediocritats ...

Polítiques familiars

Passa tots els dies, des de els inicis dels temps: un home coneix una dona i tots dos s'enamoren. També es bastant freqüent que aquest home i aquesta dona decideixin unir les seves vides i compartir el seu futur, i fins i tot que decideixin tenir fills i educar-los, i viure junts les vicissituds de la vida i també les alegries. D’això se’n diu que és una família. I resulta que el futur de tota societat depèn de que molts homes i moltes dones decideixin tenir fills, i de que molts fills i filles decideixin tenir cura dels seus familiars.

Per això podem afirmar que la família és molt més que una unitat jurídica, social o econòmica, ja que parlar de família és parlar de vida, de transmissió de valors, d'educació, de solidaritat, d'estabilitat, de futur, i en definitiva d'amor.

És cert que últimament el concepte de família ha estat objecte d’un intens debat tant polític com social, però no és menys cert que, més enllà de les diferents creences i ideologies, existeix una opinió unànime sobre la importància de la família tant a nivell social com personal, i sobre la necessitat de protegir als seus membres, sobre tot als més vulnerables.

Tots estem d’acord que és en la família on s'aprenen els valors i les normes bàsiques de convivència essencials per a la construcció de tota societat, i que és en la família on es transmeten la cultura i la manera de ser d'un poble. Per això, podem afirmar que sense famílies catalanes, ni hi hauria catalans, ni hi hauria cultura catalana, ni és parlaria el català, per posar un exemple.

En l'actualitat, i degut a la crisis econòmica, podem observar com la família s'ha convertit en un mitjà d'estabilitat per les persones amb problemes d'atur, malaltia, marginalitat o dependència, esmorteint els efectes dramàtics que aquests problemes ocasionen. Per això també podem dir que la família és el primer àmbit de solidaritat dins de la societat, molt abans que qualsevol servei assistencial o ONG.

En definitiva tots coincidim que la família és el nucli bàsic de la societat i que té un caràcter insubstituïble, i precisament per això és tant important valorar-la i defensar-la a tots els nivells.

La baixa natalitat, la manca de places escolars o d'espais d'esbarjo i zones verdes degudament habilitades, el difícil accés a la vivenda per les parelles de joves, la impossible conciliació de la vida laboral i familiar, o els avis i malalts que no poden ser degudament atesos pels seus familiars, són alguns dels símptomes d'una societat malalta que no té clares les seves prioritats.

Per això, avui més que mai, cal apostar per la família des de tots els nivells (individual, associatiu, administratiu, polític, etc.), de manera que les polítiques públiques tinguin en compte a la família com a grup social per tal de facilitar el compliment correcte dels seus fins específics. I això requereix l'elaboració de polítiques familiars que tinguin en compte a la família com a subjecte social, superant les polítiques individualistes i fent que es legisli amb "perspectiva de família".

I per aconseguir-ho és necessari que els ciutadans i ciutadanes amb consciencia familiar s'impliquin activament en la vida social, mitjançant associacions, recolzament de campanyes, etc, ja que els veritables canvis sempre han de sorgir de les bases de la societat. De la mateixa manera que també és important que tots els polítics lluitin per aconseguir una societat més justa, en la que decidir formar una família sigui una realitat accessible per tothom.

Precisament, per tots aquests motius, s’ha de valorar molt positivament la inclusió en les llistes electorals dels diferents grups polítics, de persones que tenen fills i gent gran al seu càrrec, ja que són precisament aquestes persones les que poden estar més sensibilitzades amb la matèria, i per tant, són també les que poden aportar solucions realistes i eficaces.

Aquestes persones (pares i mares de família dedicats a fer política), han de merèixer tota la nostra admiració i respecte, perquè no només han de lluitar per treure endavant una família i una feina, sinó que, a més a més, dediquen bona part del seu temps a mirar de solucionar els problemes dels altres, es a dir, de nosaltres. En aquest sentit, resulten especialment admirables, les mares de família, que també dediquen part del seu temps a fer política, ja que són elles les que poden fer que la societat avancí superant les desigualtats i tractes discriminatoris de les que la dona encara és objecte, ajudant a construir una societat on es valorin més els valors familiars.

Cada vegada som més les persones que alhora de votar mirem si els partits polítics contemplen politiques familiars, perquè cada vegada som més els que patim la seva manca i creiem que defensant la família estem defensant els drets de tothom.

Municipals 2011: comença el compte enrere

Tot i que encara falten alguns mesos, ja ha començat el compte enrere per les eleccions municipals del 2011, i els partits polítics ja han començat a fer la seva “precampanya” electoral. 

Crec que aquestes properes eleccions són especialment importants, ja que en elles es triarà l’equip de govern que haurà de fer front a la fase més dura de la crisi econòmica. Es per això que aquestes eleccions es presenten com una excel·lent oportunitat per redreçar la situació i encaminar-nos cap a un futur millor. 

Però, quines són les característiques comunes que tot programa electoral hauria de tractar per aconseguir aquesta fita?

Primerament s’ha de tenir en compte que els ciutadans estan travessant un moment complicat a causa de la crisi econòmica, de manera que és essencial que els candidats comprenguin quines són les seves veritables necessitats i, per tant, que actuïn amb una bona dosis de realisme, tot buscant el difícil equilibri entre la valentia i la prudència.

Valentia per proposar nous reptes que ens ajudin a mirar cap el futur amb optimisme i confiança, sense tenir por a les dificultats del camí. I prudència per no fer propostes que -tot i ser bones en el seu contingut-, no siguin les més apropiades per un temps de crisi com l’actual.

I això significa que s’han de prioritzar les actuacions en funció de les reals necessitats dels ciutadans: certament hi ha moltes coses a fer, però no totes tenen la mateixa importància ni la mateixa incidència en la vida quotidiana de la ciutat. S’ha de saber veure que és allò que preocupa més als ciutadans i també allò que realment necessiten.

En aquest sentit, el realisme també té a veure amb la capacitat de gestió dels recursos ja existents: hi ha molts ciutadans que no reclamen grans canvis, si no que es conformarien amb que els serveis ja existents funcionessin (o continuessin funcionant) amb correcció.  Si no es pot créixer, almenys s’ha de mirar de conservar el que ja es té per tal de no anar cap enrere. El creixement d’una ciutat no sempre ha de passar per un “augment de tamany”, sinó també per un fer millor les coses de cada dia.

Per últim, també seria bo recordar que no existeixen formules màgiques ni solucions definitives per resoldre els problemes d’una ciutat, i per aquest motiu també és important la capacitat d’integrar els recursos humans i les idees dels altres, encara que siguin adversaris polítics. Ja que viure en democràcia significa viure els valors democràtics, com la transparència en la gestió, el diàleg, el respecte a les minories i la voluntat de servei a la comunitat, entre d’altres. 

Les eleccions només són cada quatre anys, però la democràcia s’ha de viure durant tots els dies de l’any!

El Bon Polític

Ara que s'apropen eleccions i que els diferents partits preparen les seves llistes de candidats, potser també seria bo que els ciutadans reflexionéssim sobre quin tipus de polítics volem.

A ningú se li escapa que si estem en crisis no només ha estat per temes de “mercats internacionals”, sinó més aviat per una manca de valors i d'honradesa en els diferents líders actuals, tant en el camp de la política, com de les finances, com del món empresarial en general. Per això la reflexió sobre quina mena de polítics volem sembla urgent i necessària.

A més de les característiques que tradicionalment s'atribueixen a la classe política (capacitat de gestió i decisió, coneixement de les institucions i del seu funcionament, bona experiència, respecte a la legalitat,etc...) crec que avui dia és més necessari que mai que el polític sigui un líder moral: una persona exemplar en totes les seves vessants, fins i tot en les més personals, ja que el lideratge no pot ser només una imatge, sinó una forma de ser i de vida.

Diuen que cada societat té els líders que es mereix, ja que aquests no deixen de ser un reflex de la mateixa societat, però també és cert que un grup d'homes i dones honestos, treballadors, bones persones, poden fer molt de bé a la societat, ja que acaben sent el seu mirall, marcant amb la seva conducta les pautes de comportament de molts ciutadans.

Una altra característica –i molt important- del bon polític és que ha de saber escoltar. Es preferible un polític mut que un de sord. Escoltar hauria de ser la principal feina dels polítics: escoltar als ciutadans, estar atents a les seves necessitats reals, contrastar les diferents opinions, deixar-se aconsellar pels experts en cada matèria. I escoltar també als membres de l'oposició, per veure quina part de raó tenen i poder trobar entre tots les solucions més adequades i justes a cada tipus de necessitat.

Per últim, un polític sempre ha de buscar i estimar la veritat. Només estimant la veritat s'arriba a la justícia. És un engany creure que una determinada opció política (d'esquerres o de dretes) pot resoldre tots i cadascun dels problemes de la societat. És evident que tot polític ha de tenir la seva ideologia però no pot ser esclau d'aquesta. Els partits polítics (amb les seves diferents idees) són el punt de sortida per fer política, però mai han de ser el punt d'arribada, ja que no són més que instruments per al bé comú. Només un polític que estimi la veritat serà capaç de fer front als reptes del futur i trobar les forces necessàries per arribar a les solucions més justes.

Evidentment un polític que reuneixi tots aquests requisits no tindria garantit l’èxit a les urnes, però seria estimat pels seus votants i serviria d'inspiració a moltes persones.

Figueres som tots!

A la tele diuen que estem en crisis, i sembla inevitable que un cert aire de pessimisme ens envaeixi a tots plegats i que tot ens sembli una mica més trist i feixuc. En canvi, els experts més optimistes, asseguren que en realitat es tracta d’una època de transició, en la que estan per arribar molts canvis a tots els nivells (canvis climàtics, polítics, financers, culturals,...).

I evidentment, Figueres no s’escapa d’aquestes circumstancies, i per això resulta imprescindible preguntar-se si realment estem preparats per aquests canvis i que podem fer per afrontar els nous reptes de futur.

Potser, com a punt de partida, podríem recordar que el més important de les ciutats no són els seus edificis, ni els seus museus, ni els seus plans urbanístics, sinó precisament les dones i homes –joves i grans-, que les habiten.

Els ciutadans sempre han estat els veritables artífexs del futur de tota societat, i precisament per aquest motiu hem de prendre consciència –ara més que mai-, de que el nostre futur col•lectiu passa per les decisions personals de tots i cadascun de nosaltres. Per això es fa necessari reactivar la societat civil, fomentar l’associacionisme i la implicació de tots els ciutadans en els afers públics, tant del país com de la ciutat, afavorint la cohesió social i la unió entre els diferents col•lectius.

Amb una societat civil ben forta i organitzada, que sigui capaç d’assumir les seves pròpies responsabilitats, la democràcia s’enforteix, i s’evita deixar en mans d’uns pocs el pes de les decisions que afecten a tots. En canvi una societat on predomina l’individualisme, on tothom va a la seva i ningú no s’implica en res, és una societat feble, malaltissa i fàcilment manipulable.

La societat civil en totes les seves manifestacions (començant per les famílies, i colles d’amics, fins a les associacions de pares, de veïns, de botiguers, culturals, esportives, etc.), és el veritable eix vertebrador de la vida pública, social i cultural de tot poble i ciutat.

És per això que ara que estem en crisis, els polítics haurien de fomentar el diàleg, col•laborant a crear un clima de treball comunitari i d’enteniment, estant atents als veritables problemes dels altres, escoltant les propostes dels diferents col•lectius, deixant al marge les seves diferencies i els seus interessos personals i electorals.

I que podem fer la resta de ciutadans? Crec que el primer podria ser prendre consciència de que formem part d’una comunitat, d’una mena de gran família, i per lo tant, estimar el que és de tots i ens uneix, potenciant els valors col•lectius. I després tenir la capacitat de reaccionar davant dels problemes, no amb queixes estèrils i avorrides, sinó més aviat amb propostes constructives i engrescadores, ja que el desànim mai porta en lloc.

Si entre tots fomentem un autèntic desig de millora i treballem units, no podem dubtar que ho aconseguirem!