Polítiques familiars

Passa tots els dies, des de els inicis dels temps: un home coneix una dona i tots dos s'enamoren. També es bastant freqüent que aquest home i aquesta dona decideixin unir les seves vides i compartir el seu futur, i fins i tot que decideixin tenir fills i educar-los, i viure junts les vicissituds de la vida i també les alegries. D’això se’n diu que és una família. I resulta que el futur de tota societat depèn de que molts homes i moltes dones decideixin tenir fills, i de que molts fills i filles decideixin tenir cura dels seus familiars.

Per això podem afirmar que la família és molt més que una unitat jurídica, social o econòmica, ja que parlar de família és parlar de vida, de transmissió de valors, d'educació, de solidaritat, d'estabilitat, de futur, i en definitiva d'amor.

És cert que últimament el concepte de família ha estat objecte d’un intens debat tant polític com social, però no és menys cert que, més enllà de les diferents creences i ideologies, existeix una opinió unànime sobre la importància de la família tant a nivell social com personal, i sobre la necessitat de protegir als seus membres, sobre tot als més vulnerables.

Tots estem d’acord que és en la família on s'aprenen els valors i les normes bàsiques de convivència essencials per a la construcció de tota societat, i que és en la família on es transmeten la cultura i la manera de ser d'un poble. Per això, podem afirmar que sense famílies catalanes, ni hi hauria catalans, ni hi hauria cultura catalana, ni és parlaria el català, per posar un exemple.

En l'actualitat, i degut a la crisis econòmica, podem observar com la família s'ha convertit en un mitjà d'estabilitat per les persones amb problemes d'atur, malaltia, marginalitat o dependència, esmorteint els efectes dramàtics que aquests problemes ocasionen. Per això també podem dir que la família és el primer àmbit de solidaritat dins de la societat, molt abans que qualsevol servei assistencial o ONG.

En definitiva tots coincidim que la família és el nucli bàsic de la societat i que té un caràcter insubstituïble, i precisament per això és tant important valorar-la i defensar-la a tots els nivells.

La baixa natalitat, la manca de places escolars o d'espais d'esbarjo i zones verdes degudament habilitades, el difícil accés a la vivenda per les parelles de joves, la impossible conciliació de la vida laboral i familiar, o els avis i malalts que no poden ser degudament atesos pels seus familiars, són alguns dels símptomes d'una societat malalta que no té clares les seves prioritats.

Per això, avui més que mai, cal apostar per la família des de tots els nivells (individual, associatiu, administratiu, polític, etc.), de manera que les polítiques públiques tinguin en compte a la família com a grup social per tal de facilitar el compliment correcte dels seus fins específics. I això requereix l'elaboració de polítiques familiars que tinguin en compte a la família com a subjecte social, superant les polítiques individualistes i fent que es legisli amb "perspectiva de família".

I per aconseguir-ho és necessari que els ciutadans i ciutadanes amb consciencia familiar s'impliquin activament en la vida social, mitjançant associacions, recolzament de campanyes, etc, ja que els veritables canvis sempre han de sorgir de les bases de la societat. De la mateixa manera que també és important que tots els polítics lluitin per aconseguir una societat més justa, en la que decidir formar una família sigui una realitat accessible per tothom.

Precisament, per tots aquests motius, s’ha de valorar molt positivament la inclusió en les llistes electorals dels diferents grups polítics, de persones que tenen fills i gent gran al seu càrrec, ja que són precisament aquestes persones les que poden estar més sensibilitzades amb la matèria, i per tant, són també les que poden aportar solucions realistes i eficaces.

Aquestes persones (pares i mares de família dedicats a fer política), han de merèixer tota la nostra admiració i respecte, perquè no només han de lluitar per treure endavant una família i una feina, sinó que, a més a més, dediquen bona part del seu temps a mirar de solucionar els problemes dels altres, es a dir, de nosaltres. En aquest sentit, resulten especialment admirables, les mares de família, que també dediquen part del seu temps a fer política, ja que són elles les que poden fer que la societat avancí superant les desigualtats i tractes discriminatoris de les que la dona encara és objecte, ajudant a construir una societat on es valorin més els valors familiars.

Cada vegada som més les persones que alhora de votar mirem si els partits polítics contemplen politiques familiars, perquè cada vegada som més els que patim la seva manca i creiem que defensant la família estem defensant els drets de tothom.

Municipals 2011: comença el compte enrere

Tot i que encara falten alguns mesos, ja ha començat el compte enrere per les eleccions municipals del 2011, i els partits polítics ja han començat a fer la seva “precampanya” electoral. 

Crec que aquestes properes eleccions són especialment importants, ja que en elles es triarà l’equip de govern que haurà de fer front a la fase més dura de la crisi econòmica. Es per això que aquestes eleccions es presenten com una excel·lent oportunitat per redreçar la situació i encaminar-nos cap a un futur millor. 

Però, quines són les característiques comunes que tot programa electoral hauria de tractar per aconseguir aquesta fita?

Primerament s’ha de tenir en compte que els ciutadans estan travessant un moment complicat a causa de la crisi econòmica, de manera que és essencial que els candidats comprenguin quines són les seves veritables necessitats i, per tant, que actuïn amb una bona dosis de realisme, tot buscant el difícil equilibri entre la valentia i la prudència.

Valentia per proposar nous reptes que ens ajudin a mirar cap el futur amb optimisme i confiança, sense tenir por a les dificultats del camí. I prudència per no fer propostes que -tot i ser bones en el seu contingut-, no siguin les més apropiades per un temps de crisi com l’actual.

I això significa que s’han de prioritzar les actuacions en funció de les reals necessitats dels ciutadans: certament hi ha moltes coses a fer, però no totes tenen la mateixa importància ni la mateixa incidència en la vida quotidiana de la ciutat. S’ha de saber veure que és allò que preocupa més als ciutadans i també allò que realment necessiten.

En aquest sentit, el realisme també té a veure amb la capacitat de gestió dels recursos ja existents: hi ha molts ciutadans que no reclamen grans canvis, si no que es conformarien amb que els serveis ja existents funcionessin (o continuessin funcionant) amb correcció.  Si no es pot créixer, almenys s’ha de mirar de conservar el que ja es té per tal de no anar cap enrere. El creixement d’una ciutat no sempre ha de passar per un “augment de tamany”, sinó també per un fer millor les coses de cada dia.

Per últim, també seria bo recordar que no existeixen formules màgiques ni solucions definitives per resoldre els problemes d’una ciutat, i per aquest motiu també és important la capacitat d’integrar els recursos humans i les idees dels altres, encara que siguin adversaris polítics. Ja que viure en democràcia significa viure els valors democràtics, com la transparència en la gestió, el diàleg, el respecte a les minories i la voluntat de servei a la comunitat, entre d’altres. 

Les eleccions només són cada quatre anys, però la democràcia s’ha de viure durant tots els dies de l’any!

El Bon Polític

Ara que s'apropen eleccions i que els diferents partits preparen les seves llistes de candidats, potser també seria bo que els ciutadans reflexionéssim sobre quin tipus de polítics volem.

A ningú se li escapa que si estem en crisis no només ha estat per temes de “mercats internacionals”, sinó més aviat per una manca de valors i d'honradesa en els diferents líders actuals, tant en el camp de la política, com de les finances, com del món empresarial en general. Per això la reflexió sobre quina mena de polítics volem sembla urgent i necessària.

A més de les característiques que tradicionalment s'atribueixen a la classe política (capacitat de gestió i decisió, coneixement de les institucions i del seu funcionament, bona experiència, respecte a la legalitat,etc...) crec que avui dia és més necessari que mai que el polític sigui un líder moral: una persona exemplar en totes les seves vessants, fins i tot en les més personals, ja que el lideratge no pot ser només una imatge, sinó una forma de ser i de vida.

Diuen que cada societat té els líders que es mereix, ja que aquests no deixen de ser un reflex de la mateixa societat, però també és cert que un grup d'homes i dones honestos, treballadors, bones persones, poden fer molt de bé a la societat, ja que acaben sent el seu mirall, marcant amb la seva conducta les pautes de comportament de molts ciutadans.

Una altra característica –i molt important- del bon polític és que ha de saber escoltar. Es preferible un polític mut que un de sord. Escoltar hauria de ser la principal feina dels polítics: escoltar als ciutadans, estar atents a les seves necessitats reals, contrastar les diferents opinions, deixar-se aconsellar pels experts en cada matèria. I escoltar també als membres de l'oposició, per veure quina part de raó tenen i poder trobar entre tots les solucions més adequades i justes a cada tipus de necessitat.

Per últim, un polític sempre ha de buscar i estimar la veritat. Només estimant la veritat s'arriba a la justícia. És un engany creure que una determinada opció política (d'esquerres o de dretes) pot resoldre tots i cadascun dels problemes de la societat. És evident que tot polític ha de tenir la seva ideologia però no pot ser esclau d'aquesta. Els partits polítics (amb les seves diferents idees) són el punt de sortida per fer política, però mai han de ser el punt d'arribada, ja que no són més que instruments per al bé comú. Només un polític que estimi la veritat serà capaç de fer front als reptes del futur i trobar les forces necessàries per arribar a les solucions més justes.

Evidentment un polític que reuneixi tots aquests requisits no tindria garantit l’èxit a les urnes, però seria estimat pels seus votants i serviria d'inspiració a moltes persones.

Figueres som tots!

A la tele diuen que estem en crisis, i sembla inevitable que un cert aire de pessimisme ens envaeixi a tots plegats i que tot ens sembli una mica més trist i feixuc. En canvi, els experts més optimistes, asseguren que en realitat es tracta d’una època de transició, en la que estan per arribar molts canvis a tots els nivells (canvis climàtics, polítics, financers, culturals,...).

I evidentment, Figueres no s’escapa d’aquestes circumstancies, i per això resulta imprescindible preguntar-se si realment estem preparats per aquests canvis i que podem fer per afrontar els nous reptes de futur.

Potser, com a punt de partida, podríem recordar que el més important de les ciutats no són els seus edificis, ni els seus museus, ni els seus plans urbanístics, sinó precisament les dones i homes –joves i grans-, que les habiten.

Els ciutadans sempre han estat els veritables artífexs del futur de tota societat, i precisament per aquest motiu hem de prendre consciència –ara més que mai-, de que el nostre futur col•lectiu passa per les decisions personals de tots i cadascun de nosaltres. Per això es fa necessari reactivar la societat civil, fomentar l’associacionisme i la implicació de tots els ciutadans en els afers públics, tant del país com de la ciutat, afavorint la cohesió social i la unió entre els diferents col•lectius.

Amb una societat civil ben forta i organitzada, que sigui capaç d’assumir les seves pròpies responsabilitats, la democràcia s’enforteix, i s’evita deixar en mans d’uns pocs el pes de les decisions que afecten a tots. En canvi una societat on predomina l’individualisme, on tothom va a la seva i ningú no s’implica en res, és una societat feble, malaltissa i fàcilment manipulable.

La societat civil en totes les seves manifestacions (començant per les famílies, i colles d’amics, fins a les associacions de pares, de veïns, de botiguers, culturals, esportives, etc.), és el veritable eix vertebrador de la vida pública, social i cultural de tot poble i ciutat.

És per això que ara que estem en crisis, els polítics haurien de fomentar el diàleg, col•laborant a crear un clima de treball comunitari i d’enteniment, estant atents als veritables problemes dels altres, escoltant les propostes dels diferents col•lectius, deixant al marge les seves diferencies i els seus interessos personals i electorals.

I que podem fer la resta de ciutadans? Crec que el primer podria ser prendre consciència de que formem part d’una comunitat, d’una mena de gran família, i per lo tant, estimar el que és de tots i ens uneix, potenciant els valors col•lectius. I després tenir la capacitat de reaccionar davant dels problemes, no amb queixes estèrils i avorrides, sinó més aviat amb propostes constructives i engrescadores, ja que el desànim mai porta en lloc.

Si entre tots fomentem un autèntic desig de millora i treballem units, no podem dubtar que ho aconseguirem!

Terratrèmol de solidaritat

Aquests dies hem pogut veure a través dels diferents mitjans de comunicació, les terribles conseqüències i el gran drama humà produït pel terratrèmol de Haití. Hem estat testimonis impotents de com la força de la natura ha castigat sense pietat a un dels països més pobres de la terra. I hem lamentat massa tard que tantes persones hagin mort sepultades per les misèries acumulades durant tants d’anys per la desídia dels seus propis governants i per l’abandó de la comunitat internacional.

Però davant l’horrorós espectacle d’aquesta tragèdia humana, aquests dies també hem estat testimonis de la grandesa de l’esser humà. I no em refereixo només a la tan heroica intervenció dels equips de rescat i sanitaris de tot el món, ni a les ajudes interessades dels governs dels països rics o de la somnolenta ONU. Em refereixo, per sobre de tot, als milers i milers de petits gestos de solidaritat que han sortit dels cors dels ciutadans del món sencer, i com no, també dels ciutadans de Figueres i rodalies.

En efecte, durant aquests darrers dies, a més de les més variades campanyes mediatiques, hem pogut veure com al carrer, a les escoles, a les parròquies, i a molts diferents àmbits, s’han fet diferents activitats, com recollides de diners o de material, per poder ajudar als habitants de Haití. I tot això en plena crisis econòmica.

De vegades sembla que si no succeeix una gran desgracia humanitària que els mitjans de comunicació puguin vendre, la gent no reacciona. Però la realitat és que precisament en casos com aquests, és quan els mitjans de comunicació acompleixen realment amb la seva finalitat informadora. El perill –tots ho sabem- és que passada la noticia, es torni a deixar caure en l’oblit als pobres habitants de Haití, com tantes vegades ja ha passat amb tants d’altres països víctimes de genocidis, tsunamis, tornados i tot tipus de calamitats...La solidaritat no pot dependre sempre de les noticies. L’autentica solidaritat no és un gest puntual, és una aptitud de vida.

Es per això que, tot i no sortir als diaris ni a la televisió, hem de tenir ben present que a casa nostra (com a tants altres indrets del món), també hi ha gent necessitada. Potser no pateixen tantes necessitats com els habitants de Haití (ben segur que no), però no podem oblidar que el que ha passat a Haití no ha estat per culpa del terratrèmol, si no de la pobresa que ja existia abans.

Figueres és solidaria; ho ha demostrat de manera excepcional durant aquests últims dies, i ho porta demostrant des de fa molt de temps. Aquesta és una realitat que pot passar desapercebuda per a molts ciutadans, però només cal visitar la web de les entitats de Figueres, per adonar-se’n que Figueres està ben proveïda de persones generoses que dediquen part del seu temps o diners als altres. Això és fer ciutat.

Una ciutat no és només un munt de gent que comparteixen un espai físic o unes infraestructures. Una ciutat és, abans que res, un grup de persones que conviuen junts, es a dir, que comparteixen part de la seva vida per assolir finalitats comunes. I en aquest sentit, tenir cura dels més necessitats, hauria de ser una de les principals tasques.

De fet, tots tenim la necessitat de ser generosos, a tots ens agrada ajudar. Però de vegades ens cal una petita empenta o que ens ofereixin l’oportunitat per poder demostrar-ho. I per fer-ho no cal anar gaire lluny: potser un familiar malalt, un amic amb problemes, una veïna gran que viu sola, els malalts de l’hospital, els presidiaris de la presó, els avis del geriàtric, els immigrants a l’atur, els nens amb deficiències mentals, el teu fill, el teu pare...

Tan de bo que els efectes del terratrèmol de Haití passin el més ràpid possible, però tan de bo, que el terratrèmol de solidaritat que s’ha aixecat a Figueres no s’acabi mai!