Terratrèmol de solidaritat

Aquests dies hem pogut veure a través dels diferents mitjans de comunicació, les terribles conseqüències i el gran drama humà produït pel terratrèmol de Haití. Hem estat testimonis impotents de com la força de la natura ha castigat sense pietat a un dels països més pobres de la terra. I hem lamentat massa tard que tantes persones hagin mort sepultades per les misèries acumulades durant tants d’anys per la desídia dels seus propis governants i per l’abandó de la comunitat internacional.

Però davant l’horrorós espectacle d’aquesta tragèdia humana, aquests dies també hem estat testimonis de la grandesa de l’esser humà. I no em refereixo només a la tan heroica intervenció dels equips de rescat i sanitaris de tot el món, ni a les ajudes interessades dels governs dels països rics o de la somnolenta ONU. Em refereixo, per sobre de tot, als milers i milers de petits gestos de solidaritat que han sortit dels cors dels ciutadans del món sencer, i com no, també dels ciutadans de Figueres i rodalies.

En efecte, durant aquests darrers dies, a més de les més variades campanyes mediatiques, hem pogut veure com al carrer, a les escoles, a les parròquies, i a molts diferents àmbits, s’han fet diferents activitats, com recollides de diners o de material, per poder ajudar als habitants de Haití. I tot això en plena crisis econòmica.

De vegades sembla que si no succeeix una gran desgracia humanitària que els mitjans de comunicació puguin vendre, la gent no reacciona. Però la realitat és que precisament en casos com aquests, és quan els mitjans de comunicació acompleixen realment amb la seva finalitat informadora. El perill –tots ho sabem- és que passada la noticia, es torni a deixar caure en l’oblit als pobres habitants de Haití, com tantes vegades ja ha passat amb tants d’altres països víctimes de genocidis, tsunamis, tornados i tot tipus de calamitats...La solidaritat no pot dependre sempre de les noticies. L’autentica solidaritat no és un gest puntual, és una aptitud de vida.

Es per això que, tot i no sortir als diaris ni a la televisió, hem de tenir ben present que a casa nostra (com a tants altres indrets del món), també hi ha gent necessitada. Potser no pateixen tantes necessitats com els habitants de Haití (ben segur que no), però no podem oblidar que el que ha passat a Haití no ha estat per culpa del terratrèmol, si no de la pobresa que ja existia abans.

Figueres és solidaria; ho ha demostrat de manera excepcional durant aquests últims dies, i ho porta demostrant des de fa molt de temps. Aquesta és una realitat que pot passar desapercebuda per a molts ciutadans, però només cal visitar la web de les entitats de Figueres, per adonar-se’n que Figueres està ben proveïda de persones generoses que dediquen part del seu temps o diners als altres. Això és fer ciutat.

Una ciutat no és només un munt de gent que comparteixen un espai físic o unes infraestructures. Una ciutat és, abans que res, un grup de persones que conviuen junts, es a dir, que comparteixen part de la seva vida per assolir finalitats comunes. I en aquest sentit, tenir cura dels més necessitats, hauria de ser una de les principals tasques.

De fet, tots tenim la necessitat de ser generosos, a tots ens agrada ajudar. Però de vegades ens cal una petita empenta o que ens ofereixin l’oportunitat per poder demostrar-ho. I per fer-ho no cal anar gaire lluny: potser un familiar malalt, un amic amb problemes, una veïna gran que viu sola, els malalts de l’hospital, els presidiaris de la presó, els avis del geriàtric, els immigrants a l’atur, els nens amb deficiències mentals, el teu fill, el teu pare...

Tan de bo que els efectes del terratrèmol de Haití passin el més ràpid possible, però tan de bo, que el terratrèmol de solidaritat que s’ha aixecat a Figueres no s’acabi mai!

Conèixer i estimar la nostra ciutat.

Fa unes poques setmanes va començar a distribuir-se en fascicles l’edició del llibre L’Abans. Recull gràfic de Figueres, 1875-1967 de l’Enric Pujol i en Jordi Roig.

En aquesta obra trobem la major col•lecció en imatges mai editada fins ara sobre la ciutat de Figueres i la seva gent. Les fotografies s’organitzen per temes que van des de els mercats, cafès i hotels de la ciutat fins els carrers, festivitats, centres d’ensenyament o esdeveniments històrics. L’obra s’ha editat amb la col•laboració de l’Ajuntament de Figueres.

Crida l’atenció la frase que surt en la portada publicitària dels diferents fascicles del col•leccionable: “Si t’estimes Figueres, t’agradarà”. Crec que també es podria afegir aquesta altra “Si coneixes Figueres, l’estimaràs”...perquè per estimar s’ha de conèixer.

Es per això que iniciatives com aquesta sempre han de ser benvingudes i celebrades, perquè no només constitueixen una aportació a la cultura local sinó que també ens ajuden a aprofundir sobre la nostra identitat tant personal com col•lectiva.

La necessitat de conèixer el nostre passat no és tan sols curiositat, si no que és un autèntic sentiment humà i fins i tot un deure cívic. Per aquest motiu totes les institucions haurien de recolzar qualsevol iniciativa que ens ajudi a recordar el que som, ja que si volem construir entre tots la Figueres del futur, primer hem de conèixer la Figueres del passat, les seves gents, els seus problemes i les seves inquietuds. Entendre el passat per aprendre dels encerts i errors comesos és la millor garantia per afrontar amb èxit els reptes del futur.

Repassant les imatges del llibre de l’Enric Pujol i en Jordi Roig, venen ganes de prendre un cafè al bar Tupinamba de d’alt de la rambla, o d’anar a comprar verdures al mercat de la plaça de l’Ajuntament i trepitjar el seu terra empedrat, de veure el bestiar que es venia al firal del burros o contemplar el magnífic edifici modernista de la cambra agrícola que hi havia on ara és l’actual Museu de l’Empordà.

Mirant aquestes fotografies antigues, te n’adones que la veritable historia de Figueres no només l’han escrit els grans esdeveniments històrics, si no que també l’han escrit dones i homes senzills amb el dia rere dia de la seva vida quotidiana.

És per això que hem de tenir ben present que ahir com avui, nosaltres som els protagonistes de la nostra historia i que les nostres decisions marcaran el futur de la nostra societat. Qui sap si d’aquí a molts anys algú pensarà en nosaltres mirant una fotografia antiga del 2009....

La funció social de l'advocat

El passat 3 d'octubre es va celebrar l'acte de cloenda del tercer congrés de l'Advocacia Catalana, que aquest any ha tingut lloc a la nostra ciutat al castell de Sant Ferran, amb un èxit notable tant de contingut com de participació, ja que s’ha aconseguit reunir a més de 300 professionals que han participat en una trentena de ponències.

Crec que és just felicitar al degà del Col•legi d'Advocats de Figueres, el Sr. Jaume Torrent, així com a tots els organitzadors d'aquest congrés, especialment als integrants de la junta del Il•lustre Col•legi d'Advocats de Figueres, que han treballat durant molts mesos desinteressadament aconseguint aquest èxit per a la ciutat.

Les conclusions del congrés han estat molt interessants i de bastant sentit comú, i constitueixen un reflex de l'opinió que no només els advocats catalans, sinó també part de la societat, tenen de la justícia. Són -més que un receptari màgic a solucions concretes-, un conjunt de reflexions sobre l'estat actual de la justícia al nostre país.

Reflexions fetes per un col•lectiu que es caracteritza pel seu profund coneixement, tant a nivell legal com social, de la societat actual, ja que poques professions estan tan en contacte amb la crua realitat de la societat com els advocats, i de forma especial els advocats que exerceixen el torn d'ofici, que són els que solen atendre a les classes socials més desfavorides. És per això que hauríem de prestar una especial atenció a les conclusions d'aquest Congrés.

Els advocats tenen un paper fonamental en un Estat social i democràtic de dret com és el nostre. I és que la funció de l'advocat va més enllà de defensar els interessos jurídics de les parts en un procés; l'advocat és un pont entre el dret i la societat, que representa -junt amb els altres operadors jurídics-, un ideal de justícia, d’aquí la seva importància no només a nivell institucional sinó també social.

I és que poques vegades es reconeix a aquesta professió l’enorme component social que te. Aquest és un aspecte de l’exercici de l'advocacia que sovint passa inadvertit però que és consubstancial a la seva existència: advocat i justícia, són dos conceptes propers. D'aquí l'enorme importància que determinats valors ètics tenen en aquesta professió més enllà del que estableixen els codis deontològics. En efecte, el ciutadà quan cerca un advocat, no només busca un bon professional, sinó que necessita quelcom més: una persona íntegre que li mostri el rostre humà de la justícia.

Aquesta realitat es manifesta en el dia a dia d'aquesta professió, on no és estrany trobar-se amb advocats que mostren la seva generositat en el seu tracte amb les persones més desfavorides, facilitant consells que moltes vegades van més enllà de lo estrictament jurídic a persones amb problemes, cercant solucions per evitar un conflicte innecessari i dolorós per les parts, escoltant pacientment a les víctimes d'una injustícia, visitant als presidiaris i dedicant-los més temps del necessari per fer-los companyia, o fins i tot fent de "psicòlegs" dels seus clients. I tot això sense oblidar el bon tracte personal i professional que s’ha de donar com a qualsevol altra professió.

Potser és per això que moltes persones davant de qualsevol problema en la seva vida acudeixen "al seu advocat", com qui demana consell a un amic. D’aquí que les grans satisfaccions en aquesta professió no estiguin sempre vinculades al resultat del procés, sinó al convenciment del deure complert, de la feina ben feta i de saber que s’ha contribuït -de vegades amb petits gestos aparentment insignificants- a donar un tracte més humà al client.

Esperem que aquest congrés que s’ha celebrat recentment a la nostra ciutat, serveixi per millorar en alguns aspectes aquesta professió, però també el món del dret i la societat en general, ajudant a que la justícia sigui una realitat que vagi més enllà de les lleis escrites.

Homenatge a mossèn Jesús Franco

Adjunto el discurs de presentació que vaig llegir en la presentació del concert homentatge de l'OCE a Mossèn Jesús Franco al Teatre el Jardí de Figueres el dilluns 12 d'Octubre del 2009, al que van assistir més de 300 persones. Al video podeu verure un resum de l'acte.

"Benvinguts a aquest concert de l’orquestra de cambra de l’Empordà que celebrem en aquest teatre Jardí de Figueres, per retre el que pensem que es un merescut homenatge a la figura i persona Mossèn Jesús Franco, amb ocasió del 50 aniversari de la seva arribada a la nostra comarca.

En efecte, ja han passat 50 anys des d’aquell mes de gener de 1959 , en que mossèn Franco va arribar al municipi d'Ordis, d’on va ser rector fins el 1967, quan el aleshores Bisbe Narcís Jubany el va destinar a la parròquia del Bon Pastor de Figueres, on encara continua.

En tots aquests anys la feina de Mossèn Franco no ha passat desapercebuda i es fa difícil –per no dir impossible, recordar tot el que ha fet: des de les classes de religió a l'escola de les Mares Escolàpies, o la seva feina als inicis de Càritas interparroquial de Figueres, passant per els seus serveis com a capellà durant molts anys a l’Hospital de Figueres o al centre Geriàtric “els Arcs”, i evidentment tot això sense oblidar mai la seva dedicació pastoral com a rector de la seva parròquia del Bon Pastor de Figueres. Una parròquia que com tots sabem, es pot dir que ha estat el fruit de la seva tenacitat i bon treball i també, com no, de l’ajuda desinteressada de molts feligresos i veïns del barri i la ciutat.

Però a part d’aquest fets, el que volem homenatjar per sobre de tot es el fet de que Mossèn Franco ha dedicat la seva vida a les persones més febles de la societat, els sense sostre, els pobres, a les famílies sense recursos. Vestint-los, donant-los menjar i ajudes econòmiques, sense tenir en compte mai la seva procedència o creences.

Conscients de que encara li queda molt de camí per recórrer i molt de be per fer en aquest mon, estem aquí per agrair a Mossèn Franco que hagi dedicat tota la seva vida als altres. Per agrair-li la seva fidelitat a la seva vocació sacerdotal, per agrair-li el ser una persona coherent amb el que pensa, amb el que diu i amb el que creu. Per haver fet tant de be als altres i per ser un model de persona i sacerdot per a tothom.

En definitiva, estem aquí reunits perquè al mon existeixen moltes persones bones i perquè sabem que nosaltres en coneixem una.

Moltes gràcies Mossèn Franco, per molts anys!"

Seguretat ciutadana i Policies de Barri.

Una de les tristes conseqüències de l'actual crisi econòmica i financera és l'augment de la delinqüència, sobretot dels delictes menors, tant a nivell estatal com autonòmic. Pel que fa a Catalunya el Conseller Saura ja va avisar que amb la crisi augmentaria la inseguretat ciutadana, i malauradament tots els operadors jurídics han pogut comprovar que els pronòstics s'han complert.

És difícil establir les causes de la criminalitat, aquestes són múltiples, encara que tots els analistes coincideixen en que l'alt nivell d'atur, sobretot en els grups marginals (i marginats), és la principal causa. Encara que això no deixa de ser una simplificació ja que també s'observa amb preocupació l'augment de la delinqüència juvenil entre les classes més benestants, com s'ha vist recentment en els incidents de Pozuelo de Alarcon, on un bandolerisme pueril ha aconseguit posar contra les cordes a les forces de l'ordre públic.

Per desgràcia, Figueres no s'ha quedat al marge de l'estadística i contempla amb passivitat com els índexs de criminalitat augmenten a poc a poc i com els seus carrers cada vegada són menys segurs.

No es tracta de ser alarmista ni d'infondre pors irracionals, però no estar atents a aquesta realitat pot ser un error de nefastes conseqüències. La delinqüència és com una malaltia que va creixent a poc a poc, i que si no la pares a temps es pot convertir en un veritable problema difícil de resoldre.

Encara que la notícia no és nova, ja que la crisi només ha fet que accentuar una tendència que ja existia: durant els darrers anys hem contemplant com l'índex de criminalitat ha augmentat gradualment en tots els tipus de delictes. Tant és així que sembla que ens hem acostumat a aquest trist paisatge. Però la realitat és que hi ha altres estats a Europa que no suporten tanta delinqüència.

Com dèiem la causa de la delinqüència és la marginació social i la pobresa, però no només una pobresa material sinó també -i sobretot- una pobresa de valors. Per això sembla clar que la solució al problema passa abans de res per prendre consciència de la realitat que ens envolta.

A nivell municipal, tot i que el marge d'actuació és limitat per ser menys els recursos, la solució pot passar per invertir en serveis socials i en prevenció.

Invertir en serveis socials vol dir estar atent a aquells grups socials de risc, i intentar suplir les deficiències del sistema, tot evitant que es creïn borses de marginalitat, i sobretot, prestar especial atenció al més joves per a que no caiguin al parany de les drogues.

Pel que fa a la prevenció una de les solucions és augmentar les dotacions policials i implantar la Policia de Barri.

La Policia de Barri és una experiència que ha resultat positiva en altres localitats i que porta molts anys practicant-se en molts països de tot el món.

Dins de les funcions de la Policia de Barri hi ha les d'ajudar, orientar, escoltar suggeriments, etc., de qualsevol ciutadà. Els agents de la unitat de Policia de Barri són unes persones que intenten integrar-se al veïnat i al seu entorn, apropant l'Ajuntament al ciutadà.

El treball principal del Policia de Barri és transmetre i derivar en l'àrea corresponent els problemes suscitats del seu treball en la seva zona, amb el qual el veïnat pot posar-se en contacte directament amb ell i exposar-li el seu problema, sense haver de desplaçar-se a les dependències municipals per temes senzills, sent així un servei més personal, ja que ajuda a millorar la qualitat de vida de la zona on desenvolupen la seva funció, fent que la gent vegi el policia com a part integrant de l'esmentada zona tot creant una relació personal amb els veïns, els comerciants i els visitants.

Però per fer efectiva aquesta realitat, abans s’haurien d’incrementar les places existents en el cos de la Guardia Urbana. Més policies al servei de les necessitats reals dels ciutadans sempre és una bona inversió: una inversió en seguretat i prevenció.

Josep Menchón

Progrés i dret al descans.

És temps d’estiu; temps de vacances per alguns i temps de feina intensa per d’altres. En aquesta època –sobretot a ciutats turístiques com Figueres- , moltes activitats de lleure i d’oci nocturn solen estar associades a terrasses i bars musicals. Aquests tipus de negocis aporten no només prosperitat econòmica traduïda en llocs de treball, si no que també contribueixen a dinamitzar la vida social, turística, i cultural de la nostra ciutat.

Malauradament aquests negocis –malgrat els efectes positius referits-, van associats moltes vegades a alts nivells de sorolls que generen no poques molèsties als veïns d’una determinada zona, generant disputes i conflictes socials dins la comunitat.

Si be és cert que fins fa poc el soroll era un signe de prosperitat vinculat a la indústria i a la diversió, a poc a poc s’està produint un canvi de mentalitat. Cada vegada més el soroll es relaciona amb una mala qualitat de vida, i la tendència és fugir del soroll.

Els caps de setmana els homes i dones de ciutat emigren al camp, a l’hora de comprar un pis es valora que estigui aïllat acústicament, al comprar un vehicle també es valora que el motor sigui silenciós com a sinònim de més respectuós amb el medi ambient, aixecar la veu pel carrer es considerat un gest de manca de respecte, al igual que escoltar música amb el volum massa alt. Aquestes són algunes realitats que il·lustren la tendència actual de l’home modern de buscar el silenci.

El soroll –quan és imposat-, és concep com un atemptat a la llibertat i una agressió a la intimitat. Tot indica que la ciutat del futur serà més respectuosa amb la ecologia, es a dir, amb la naturalesa pròpia de l’ésser humà.

Però més enllà de les consideracions sociològiques dels efectes del soroll, el cert és que el soroll no és una mera molèstia, ja que pot arribar a produir malalties com depressions, mal de caps, insomni, impotència, problemes auditius, a més de ser una causa directa de l’augment d’accidents de trànsit, accidents laborals, baix rendiment escolar i augment de la marginació i delinqüència. I tot això segons la Organització Mundial de la Salut, en un informe sobre els efectes del soroll publicat als anys noranta i que ha estat ratificat per molts especialistes del món.

Aquesta tendència social de fugir del soroll, s’ha vist reflexada des de els anys setanta en una sèrie de normes impulsades sobre tot per les institucions Europees, de les que el nostre país s’ha fet ressò. Així a nivell estatal existeix la Llei del soroll, i a Catalunya la Llei de protecció contra les immissions acústiques. I a nivell local, Figueres compta també amb una Ordenança que regula aquest tema.

Per altra costat, tampoc passa desapercebut el fet de que cada vegada són més els casos de condemnes penals als propietaris de negocis d’oci nocturn per incomplir la normativa existent ocasionat danys físics i morals als veïns.

Tots aquests fets fan que molts ajuntaments comencin a reaccionar en defensa dels seus interessos i vetllin amb més interès que abans per el compliment de la legalitat.

Però potser per captar millor les dimensions de la polèmica, s’han de tenir en compte diferents idees que poden contribuir a entendre cadascuna de les posicions.

Per un costat, els veïns han de respectar aquells sorolls que es produeixin dins dels paràmetres de la legalitat vigent, tant pel que respecta a la seva intensitat com per el que respecta als horaris de producció del soroll.

D’altre banda, els empresaris (impulsors de l’economia local), han de respectar la llei. Però no només això, si no que també han de vetllar per a que els seus clients la respectin. I en aquest sentit, els usuaris dels locals han de tenir consciència de que quan surten a la via pública han d’ajustar el seu comportament a unes pautes de convivència ciutadana, respectant el descans dels altres.

L’ajuntament – a traves de la concessió de llicencies, dels seus equips tècnics i de la policia local- a de vetllar per a que cada un dels actors sigui respectat en els seus drets i compleixi amb les seves obligacions.

Una manera de resoldre els conflictes sense necessitat d’arribar a la via judicial, que cada vegada s’està utilitzant més és la mediació. Es tracta de reunir a totes les parts implicades en un conflicte determinat i arribar a un acord satisfactori per tothom, en la que els veïns poden pactar amb els empresaris d’una zona determinada uns horaris ( sempre dins dels límits establerts a l’ordenança municipal). S’està demostrant que aquest tipus d’iniciatives resulten satisfactòries i faciliten la convivència entre les diferents parts intervinents. Al final sempre és millor un mal acord que un bon judici! Bon estiu a tothom!

Josep Menchón.

La pobresa invisible

Fa poc Càritas Interparroquial de Figueres va fer públic el treball d’investigació titulat “Pobresa, marginació i exclusió social a l’Alt Empordà”, en el que s’intenta fer una radiografia de la pobresa en totes les poblacions de la comarca, indicant alguna de les seves causes i conseqüències.

Pel que fa a la nostra ciutat de Figueres, l’estudi conclou que les principals problemàtiques de Figueres se centren en quatre aspectes: les problemàtiques associades al treball, l’habitatge, la immigració estrangera i, per últim, l’estigmatització de determinats barris de la ciutat.

Tot i que el treball no és exhaustiu, crec que pot ser una bona eina per a la reflexió i un punt de partida per a conscienciar a la ciutadania i als poders públics dels veritables problemes de la ciutat. Potser algunes afirmacions del document podrien ser matisades o acompanyades de més dades i estadístiques, però la realitat és que –agradi o no- el contingut del treball és cert, i aquest fet ens hauria de portar a la reflexió.

En llegir el document no ens portem cap sorpresa; que el joves ho tenen difícil per pagar un pis, que els salaris són baixos o que hi ha molta gent a la que li preocupa el tema de la immigració certament no constitueix cap novetat. I és precisament aquesta manca de sorpresa el que més ens hauria d’alarmar, perquè significa que els figuerencs ens em acostumat a conviure amb la pobresa, que l’hem acceptada i ens hem resignat a la seva presencia entre nosaltres. I aquesta és la millor manera de perpetuar la pobresa; no lluitar contra ella.

Els nostres ulls no poden acostumar-se a contemplar la pobresa com un element més del nostre paisatge urbà, com qui veu el monument a Narcís Monturiol o els arbres de la rambla. No. La pobresa no pot ser tolerada ja que la pobresa deshumanitza a l’home, atempta contra la seva dignitat i és un obstacle per al desenvolupament real de qualsevol societat.

Però per combatre de forma eficaç la pobresa hem de aprofundir en les seves causes i per això es necessari considerar que la pobresa no es un element natural, sinó que és un element social que té el seu origen en l’home mateix, ja que és fruit de les seves idees, de les seves males decisions i la mala gestió dels recursos: la pobresa és una cara del fracàs de l’home.

Quan es parla de pobresa un tendeix a pensar en la pobresa material, però d’acord amb l’anterior és fa evident que existeix un altre tipus de pobresa, una pobresa invisible, que és causa de la primera: la pobresa de valors.

Si un treballador no cobra un sou digne potser darrera hi ha un empresari que es vol enriquir injustament, si un pis és molt car segur que algun promotor s’està embutxacant més calers del compte, si és fa un comentari racista potser és perquè existeix incomprensió degut a una falta de comunicació entre persones de cultures diferents, per ficar només uns exemples.

Totes les accions de l’home són manifestacions del seu interior, dels seus pensaments, de la seva visió del món, i precisament els valors d’una persona són els que la configuren com a persona mateixa i els que determinen el seu comportament, influenciant així en la pressa de decisions.

Els sociòlegs i economistes coincideixen en que l’actual crisis financera és fruit d’aquesta crisis de valors que afecta a occident des de fa dècades, i que es tracta també d’una crisis d’idees, d’una crisis d’un model de persona i de societat, manifestant que el consumisme exacerbant, a llarg termini, és perjudicial per a la societat en el seu conjunt, beneficiant només a uns pocs. La riquesa que no repercuteix en benefici de molts no és sinònim de prosperitat sinó tot el contrari.

Un canvi d’aptituds en certs comportaments abusius i en certes polítiques que amb el temps han resultat poc o res eficaces seria un bon començament per lluitar contra la pobresa a casa nostra. No es tracta tant de buscar responsables com de trobar solucions entre tots. No podem pactar amb la mediocritat, la pobresa –tant la material com la de valors- és una lacra social, quelcom que perjudica a l’home tant individual com socialment i que genera insatisfaccions, despeses i infelicitat.

Com deia al principi, el document de Càritas Interparroquial pot ser una bona eina per a la reflexió, però aquesta reflexió ha d’anar seguida d’una acció, tant per part dels poders públics com dels ciutadans, ja que en certa mesura tots en som una mica responsables, i per tant, formem part de la solució.

Josep Menchón