La pobresa invisible

Fa poc Càritas Interparroquial de Figueres va fer públic el treball d’investigació titulat “Pobresa, marginació i exclusió social a l’Alt Empordà”, en el que s’intenta fer una radiografia de la pobresa en totes les poblacions de la comarca, indicant alguna de les seves causes i conseqüències.

Pel que fa a la nostra ciutat de Figueres, l’estudi conclou que les principals problemàtiques de Figueres se centren en quatre aspectes: les problemàtiques associades al treball, l’habitatge, la immigració estrangera i, per últim, l’estigmatització de determinats barris de la ciutat.

Tot i que el treball no és exhaustiu, crec que pot ser una bona eina per a la reflexió i un punt de partida per a conscienciar a la ciutadania i als poders públics dels veritables problemes de la ciutat. Potser algunes afirmacions del document podrien ser matisades o acompanyades de més dades i estadístiques, però la realitat és que –agradi o no- el contingut del treball és cert, i aquest fet ens hauria de portar a la reflexió.

En llegir el document no ens portem cap sorpresa; que el joves ho tenen difícil per pagar un pis, que els salaris són baixos o que hi ha molta gent a la que li preocupa el tema de la immigració certament no constitueix cap novetat. I és precisament aquesta manca de sorpresa el que més ens hauria d’alarmar, perquè significa que els figuerencs ens em acostumat a conviure amb la pobresa, que l’hem acceptada i ens hem resignat a la seva presencia entre nosaltres. I aquesta és la millor manera de perpetuar la pobresa; no lluitar contra ella.

Els nostres ulls no poden acostumar-se a contemplar la pobresa com un element més del nostre paisatge urbà, com qui veu el monument a Narcís Monturiol o els arbres de la rambla. No. La pobresa no pot ser tolerada ja que la pobresa deshumanitza a l’home, atempta contra la seva dignitat i és un obstacle per al desenvolupament real de qualsevol societat.

Però per combatre de forma eficaç la pobresa hem de aprofundir en les seves causes i per això es necessari considerar que la pobresa no es un element natural, sinó que és un element social que té el seu origen en l’home mateix, ja que és fruit de les seves idees, de les seves males decisions i la mala gestió dels recursos: la pobresa és una cara del fracàs de l’home.

Quan es parla de pobresa un tendeix a pensar en la pobresa material, però d’acord amb l’anterior és fa evident que existeix un altre tipus de pobresa, una pobresa invisible, que és causa de la primera: la pobresa de valors.

Si un treballador no cobra un sou digne potser darrera hi ha un empresari que es vol enriquir injustament, si un pis és molt car segur que algun promotor s’està embutxacant més calers del compte, si és fa un comentari racista potser és perquè existeix incomprensió degut a una falta de comunicació entre persones de cultures diferents, per ficar només uns exemples.

Totes les accions de l’home són manifestacions del seu interior, dels seus pensaments, de la seva visió del món, i precisament els valors d’una persona són els que la configuren com a persona mateixa i els que determinen el seu comportament, influenciant així en la pressa de decisions.

Els sociòlegs i economistes coincideixen en que l’actual crisis financera és fruit d’aquesta crisis de valors que afecta a occident des de fa dècades, i que es tracta també d’una crisis d’idees, d’una crisis d’un model de persona i de societat, manifestant que el consumisme exacerbant, a llarg termini, és perjudicial per a la societat en el seu conjunt, beneficiant només a uns pocs. La riquesa que no repercuteix en benefici de molts no és sinònim de prosperitat sinó tot el contrari.

Un canvi d’aptituds en certs comportaments abusius i en certes polítiques que amb el temps han resultat poc o res eficaces seria un bon començament per lluitar contra la pobresa a casa nostra. No es tracta tant de buscar responsables com de trobar solucions entre tots. No podem pactar amb la mediocritat, la pobresa –tant la material com la de valors- és una lacra social, quelcom que perjudica a l’home tant individual com socialment i que genera insatisfaccions, despeses i infelicitat.

Com deia al principi, el document de Càritas Interparroquial pot ser una bona eina per a la reflexió, però aquesta reflexió ha d’anar seguida d’una acció, tant per part dels poders públics com dels ciutadans, ja que en certa mesura tots en som una mica responsables, i per tant, formem part de la solució.

Josep Menchón