Rèquiem per la televisió de Figueres

El passat 15 de desembre Canal Nord va deixar d’emetre els seus programes, finalitzant així el darrer capítol de la televisió Empordanesa. Segons els responsables de la cadena, el seu tancament ve originat per les pèrdues acumulades durant els últims anys que feien inviable econòmicament la seva continuació.

Tot i que des de el 2002, quan va ser adquirida per el grup Miquel Alimentació, va passar-se a dir Canal Nord, per molts de nosaltres encara era Tv Figueres, o almenys el que quedava d’ella.

Som molts els que recordem amb enyorança a Tv Figueres, aquella televisió petita i familiar però oberta a tothom, i que malgrat les seves limitacions va aconseguir convertir-se en una televisió de referència per a tot Catalunya. I es que Tv Figueres era un canal “històric” ja que va ser la segona de les televisions locals de Catalunya en iniciar les seves emissions al 1985, fet que emplenava d’orgull a tots els figuerencs.

La nostra televisió va gaudir d’una època daurada en la que es varen fer molts i bons programes, molts d’ells, avui dia impensables per a qualsevol televisió local. Potser bona part de l’èxit de Tv Figueres era que tothom es podia sentir identificat ja que es feien programes molt variats i propers al ciutadà, en els que un podia veure a veïns, familiars i amics. Així hi havia programes informatius, d’esport, d’entreteniment, culturals, de política, d’història, esoterisme, de cinema, etc...

Era una televisió petita però valenta, que no comptava amb molts recursos econòmics, però que sortia endavant gràcies a la col•laboració desinteressada de moltes persones que no només no cobraven res sinó que sovint havien de posar diners de la seva butxaca, a més de moltes hores de treball, moltes vegades nocturn i en caps de setmana.

Però tota aquesta feina no ha estat en va, ja que de Tv Figueres (com també de Canal Nord) han sortit molts professionals que ara treballen en televisions públiques i privades, en el món audiovisual o en el periodisme. I es que molts joves varen descobrir la seva vocació professional i varen aprendre un ofici mentres, de pas, prestaven un servei a la comunitat. Perquè Tv Figueres –no ho oblidem-, lluny de ser un negoci, prestava un servei a la societat, i potser perdre aquesta visió va ser un dels errors de Canal Nord.

De fet, Tv Figueres va desaparèixer quan es va intentar “professionalitzar” i quan es va voler convertir en un negocio lucratiu. Es va voler arribar a més gent i es va perdre la seva essència “ultra local”, que era una de les altres claus del seu èxit.

Ignoro quines són les causes reals del fracàs de Canal Nord, certament el panorama televisiu ha canviat molt, però el que és ben segur és que tots hem sortit perdent. Però no tot ha d'acabar aquí: el futur de les televisions, i sobretot el de les locals, passa per internet. Potser d’aquí a un temps podem tornar a tenir una televisió que sigui de tots, en la que no es guanyin diners però amb la que ens puguem sentir identificats. Esperem que així sigui!.

Els orígens de les Festes de la Santa Creu

 Avui a Figueres celebrem el dia principal de les nostres Fires i Festes de la Santa Creu. Les festes pertanyen a tothom i cadascú les fa seves a la seva manera: pels més petits les festes tenen un valor festiu relacionat amb les atraccions del clos de fires, pels adolescents, en canvi, dir fires i festes, és sinònim de barraques i disbauxa. Els comerciants pensen en els beneficis, i la resta de mortals en descansar de la feina i passar una bona estona en família. 

Però tot i això, tothom intueix, en major o menor mesura, que les festes de la nostra vila tenen un significat més profund, més històric que de vegades passa molt desapercebut. Evidentment el fet de que es diguin “de la Santa Creu”, que es celebri una Missa a l’Església de Sant Pere a la que acudeixen els representats institucionals, o que pels carrers es plantin creus florides, ens remet a uns orígens relacionats amb la religió. Però quin és el veritable origen d’aquesta festa?

Per trobar els orígens de la nostra festa local hem de remuntar-nos a l’època de l’emperador Constantí, al segle quart. La història, amb molt de llegenda certament, narra com l'emperador Constantí I el Gran, en el sisè any del seu regnat, s'enfrontà contra els bàrbars a la vora del riu  Danubi, en una batalla on la victòria era pràcticament impossible a causa de la magnitud del exèrcit enemic, que superava amb escreix al número de soldats de l’exercit de l’emperador.

Diu la llegenda que la nit abans de la batalla l’emperador Constantí va tenir una visió  en la que apareixia brillant en el cel la Creu de Crist i sobre d'ella unes paraules, "In hoc signe Vincis" (Amb aquest senyal venceràs). Aleshores l'emperador va fer construir una Creu i la va posar al capdavant del seu exèrcit, que va vèncer sense dificultat a l’exercit enemic. 

De tornada a la ciutat, l’emperador Constantí portat per la curiositat i l’agraïment va voler esbrinar el significat de la Creu, i un cop descobert aquest, Constantí es va fer batejar en la religió cristiana i va manar edificar esglésies per tot el seu imperi, que amb la conversió del monarca també es convertí. 

Però aquesta historia te una segona part en la que se’ns explica que de seguida que Constantí es va convertí va enviar a la seva mare, Santa Elena, a Jerusalem a la recerca de la veritable Creu de Crist. Un cop a la ciutat sagrada, Elena va fer cridar els més savis sacerdots i va aconseguir trobar el lloc on es trobava la Creu, però no estava sola. A la muntanya del Calvari, on la tradició situava la mort de Crist, va trobar tres fustes ensangonats ocultes i per a descobrir quina era la veritable creu on va morir Crist, va col·locar una a una cadascuna de les tres creus sobre persones malaltes i fins i tot morts, que es curaven o ressuscitaven en tocar la creu que havia estat la de Crist. I és a partir d'aquí que neix la veneració a la Santa Creu, ja que Santa Elena va morir pregant a tots els que creuen en Crist que celebressin la commemoració del dia en què va ser trobada la Creu.

A Catalunya hi ha indicis de la celebració d’aquesta festa anteriors al segle cinquè, i la festa de la Santa Creu es celebra per molts indrets d’arreu del país, tot i que la seva extensió es feu sobretot per americà llatina després de la reconquesta.

El fet que es celebri a principis del mes de maig i que es decorin les creus amb flors, sembla que té els seu orígens en algunes festes paganes de l’època romana on es celebrava la vinguda de la primavera. 

A Figueres hi ha constància de la celebració d’aqueta festa des de ben antic, i sempre s’ha unit amb la venda de productes relacionats amb el món rural i amb l’aspecte lúdic, ja que per les Festes de la vila, també es celebraven les fires i mercats, on la mainada comprava caramels, i els més grans anaven a ballar després de comprar i vendre animals i estris del camp.

Polítics de vocació?

Com cada quatre anys arriben les eleccions municipals i els partits polítics s'afanyen per presentar les seves llistes de candidats i el seu programa electoral a la resta dels ciutadans. Les èpoques electorals resulten molt interesants, ja que és el moment en el que realment es pot respirar la democràcia, tot i que no deixen de succeir fets realment curiosos.

En primer lloc, no deixa de resultar curiós com en aquestes èpoques floreixen les vocacions polítiques en els personatges més insòlits de la ciutat. Persones que mai han manifestat el més mínim interès per la cosa pública ara es pretenen erigir en representants de la col·lectivitat. Persones que mai han mogut un dit per col·laborar amb cap entitat social, cultural o benèfica ara diuen que volen resoldre els nostres problemes.

Sempre és d'agrair que algú ofereixi el seu temps per al bé dels altres, però aquestes "conversions" sobtades no deixen de ser una mica sospitoses .... Però benvinguts siguin si realment tenen ganes de treballar per la seva ciutat!

I es que sempre és d'agrair que hi hagi persones que es prestin a dedicar bona part del seu temps pel bé dels altres, en cara que desconeguem els veritables motius que els mouen a fer-ho.... 

En definitiva el més important son els valors de la persona en qüestió: si algú està disposat realment a treballar pels altres i ho fa amb una actitud sincera i respectuosa, crec que per més que cometi alguns errors, se li ha de continuar estar agraït .... fins a cert punt, és clar!

D'altra banda mai no he aconseguit entendre quin és el mecanisme per optar per un partit polític o per un altre. Així hi ha gent que sense saber el que és el socialisme, ni saber tan sols qui és, per dir alguna cosa, Pablo Iglesias o Karl Marx, es consideren socialistes. I igualment, persones que sense tenir ni idea del liberalisme ni d'economia, diuen considerar-se de dretes, o d’altres que sense haver mostrat cap símptoma de catalanitat ara són nacionalistes, o fins i tot independentistes....El més curiós es que uns i d’altres poden arribar a pensar més o menys igual sobre els temes més importants i fins i tot porten estils de vida semblants, per no dir iguals ... 

Suposo que al cap i a la fi a l'hora de triar un color polític prevalen les amistats, les simpaties personals, els sentiments, com en totes les altres facetes de la vida. Potser pugui semblar una mica frívol, però en definitiva no deixa de ser normal.

Però el més curiós del cas, és que al final sempre acaben discutint entre ells per un tema o per un altre, com els nens al pati de l’escola. Per això dic que el que realment importa són els valors, les ganes de servir els altres, l'honradesa i els principis.

Les ideologies polítiques estan per fer pensar però no per seguir-les. La realitat sempre és més rica i complexa, i normalment hi ha diverses solucions per a un mateix problema.

Només espero que els que surtin elegits en aquestes properes eleccions municipals, amb vocació política o sense, sàpiguen estar a l'altura de les circumstàncies. Són temps difícils, estem mancats de sentit comú i sobrats de mediocritats ...

Polítiques familiars

Passa tots els dies, des de els inicis dels temps: un home coneix una dona i tots dos s'enamoren. També es bastant freqüent que aquest home i aquesta dona decideixin unir les seves vides i compartir el seu futur, i fins i tot que decideixin tenir fills i educar-los, i viure junts les vicissituds de la vida i també les alegries. D’això se’n diu que és una família. I resulta que el futur de tota societat depèn de que molts homes i moltes dones decideixin tenir fills, i de que molts fills i filles decideixin tenir cura dels seus familiars.

Per això podem afirmar que la família és molt més que una unitat jurídica, social o econòmica, ja que parlar de família és parlar de vida, de transmissió de valors, d'educació, de solidaritat, d'estabilitat, de futur, i en definitiva d'amor.

És cert que últimament el concepte de família ha estat objecte d’un intens debat tant polític com social, però no és menys cert que, més enllà de les diferents creences i ideologies, existeix una opinió unànime sobre la importància de la família tant a nivell social com personal, i sobre la necessitat de protegir als seus membres, sobre tot als més vulnerables.

Tots estem d’acord que és en la família on s'aprenen els valors i les normes bàsiques de convivència essencials per a la construcció de tota societat, i que és en la família on es transmeten la cultura i la manera de ser d'un poble. Per això, podem afirmar que sense famílies catalanes, ni hi hauria catalans, ni hi hauria cultura catalana, ni és parlaria el català, per posar un exemple.

En l'actualitat, i degut a la crisis econòmica, podem observar com la família s'ha convertit en un mitjà d'estabilitat per les persones amb problemes d'atur, malaltia, marginalitat o dependència, esmorteint els efectes dramàtics que aquests problemes ocasionen. Per això també podem dir que la família és el primer àmbit de solidaritat dins de la societat, molt abans que qualsevol servei assistencial o ONG.

En definitiva tots coincidim que la família és el nucli bàsic de la societat i que té un caràcter insubstituïble, i precisament per això és tant important valorar-la i defensar-la a tots els nivells.

La baixa natalitat, la manca de places escolars o d'espais d'esbarjo i zones verdes degudament habilitades, el difícil accés a la vivenda per les parelles de joves, la impossible conciliació de la vida laboral i familiar, o els avis i malalts que no poden ser degudament atesos pels seus familiars, són alguns dels símptomes d'una societat malalta que no té clares les seves prioritats.

Per això, avui més que mai, cal apostar per la família des de tots els nivells (individual, associatiu, administratiu, polític, etc.), de manera que les polítiques públiques tinguin en compte a la família com a grup social per tal de facilitar el compliment correcte dels seus fins específics. I això requereix l'elaboració de polítiques familiars que tinguin en compte a la família com a subjecte social, superant les polítiques individualistes i fent que es legisli amb "perspectiva de família".

I per aconseguir-ho és necessari que els ciutadans i ciutadanes amb consciencia familiar s'impliquin activament en la vida social, mitjançant associacions, recolzament de campanyes, etc, ja que els veritables canvis sempre han de sorgir de les bases de la societat. De la mateixa manera que també és important que tots els polítics lluitin per aconseguir una societat més justa, en la que decidir formar una família sigui una realitat accessible per tothom.

Precisament, per tots aquests motius, s’ha de valorar molt positivament la inclusió en les llistes electorals dels diferents grups polítics, de persones que tenen fills i gent gran al seu càrrec, ja que són precisament aquestes persones les que poden estar més sensibilitzades amb la matèria, i per tant, són també les que poden aportar solucions realistes i eficaces.

Aquestes persones (pares i mares de família dedicats a fer política), han de merèixer tota la nostra admiració i respecte, perquè no només han de lluitar per treure endavant una família i una feina, sinó que, a més a més, dediquen bona part del seu temps a mirar de solucionar els problemes dels altres, es a dir, de nosaltres. En aquest sentit, resulten especialment admirables, les mares de família, que també dediquen part del seu temps a fer política, ja que són elles les que poden fer que la societat avancí superant les desigualtats i tractes discriminatoris de les que la dona encara és objecte, ajudant a construir una societat on es valorin més els valors familiars.

Cada vegada som més les persones que alhora de votar mirem si els partits polítics contemplen politiques familiars, perquè cada vegada som més els que patim la seva manca i creiem que defensant la família estem defensant els drets de tothom.

Municipals 2011: comença el compte enrere

Tot i que encara falten alguns mesos, ja ha començat el compte enrere per les eleccions municipals del 2011, i els partits polítics ja han començat a fer la seva “precampanya” electoral. 

Crec que aquestes properes eleccions són especialment importants, ja que en elles es triarà l’equip de govern que haurà de fer front a la fase més dura de la crisi econòmica. Es per això que aquestes eleccions es presenten com una excel·lent oportunitat per redreçar la situació i encaminar-nos cap a un futur millor. 

Però, quines són les característiques comunes que tot programa electoral hauria de tractar per aconseguir aquesta fita?

Primerament s’ha de tenir en compte que els ciutadans estan travessant un moment complicat a causa de la crisi econòmica, de manera que és essencial que els candidats comprenguin quines són les seves veritables necessitats i, per tant, que actuïn amb una bona dosis de realisme, tot buscant el difícil equilibri entre la valentia i la prudència.

Valentia per proposar nous reptes que ens ajudin a mirar cap el futur amb optimisme i confiança, sense tenir por a les dificultats del camí. I prudència per no fer propostes que -tot i ser bones en el seu contingut-, no siguin les més apropiades per un temps de crisi com l’actual.

I això significa que s’han de prioritzar les actuacions en funció de les reals necessitats dels ciutadans: certament hi ha moltes coses a fer, però no totes tenen la mateixa importància ni la mateixa incidència en la vida quotidiana de la ciutat. S’ha de saber veure que és allò que preocupa més als ciutadans i també allò que realment necessiten.

En aquest sentit, el realisme també té a veure amb la capacitat de gestió dels recursos ja existents: hi ha molts ciutadans que no reclamen grans canvis, si no que es conformarien amb que els serveis ja existents funcionessin (o continuessin funcionant) amb correcció.  Si no es pot créixer, almenys s’ha de mirar de conservar el que ja es té per tal de no anar cap enrere. El creixement d’una ciutat no sempre ha de passar per un “augment de tamany”, sinó també per un fer millor les coses de cada dia.

Per últim, també seria bo recordar que no existeixen formules màgiques ni solucions definitives per resoldre els problemes d’una ciutat, i per aquest motiu també és important la capacitat d’integrar els recursos humans i les idees dels altres, encara que siguin adversaris polítics. Ja que viure en democràcia significa viure els valors democràtics, com la transparència en la gestió, el diàleg, el respecte a les minories i la voluntat de servei a la comunitat, entre d’altres. 

Les eleccions només són cada quatre anys, però la democràcia s’ha de viure durant tots els dies de l’any!

El Bon Polític

Ara que s'apropen eleccions i que els diferents partits preparen les seves llistes de candidats, potser també seria bo que els ciutadans reflexionéssim sobre quin tipus de polítics volem.

A ningú se li escapa que si estem en crisis no només ha estat per temes de “mercats internacionals”, sinó més aviat per una manca de valors i d'honradesa en els diferents líders actuals, tant en el camp de la política, com de les finances, com del món empresarial en general. Per això la reflexió sobre quina mena de polítics volem sembla urgent i necessària.

A més de les característiques que tradicionalment s'atribueixen a la classe política (capacitat de gestió i decisió, coneixement de les institucions i del seu funcionament, bona experiència, respecte a la legalitat,etc...) crec que avui dia és més necessari que mai que el polític sigui un líder moral: una persona exemplar en totes les seves vessants, fins i tot en les més personals, ja que el lideratge no pot ser només una imatge, sinó una forma de ser i de vida.

Diuen que cada societat té els líders que es mereix, ja que aquests no deixen de ser un reflex de la mateixa societat, però també és cert que un grup d'homes i dones honestos, treballadors, bones persones, poden fer molt de bé a la societat, ja que acaben sent el seu mirall, marcant amb la seva conducta les pautes de comportament de molts ciutadans.

Una altra característica –i molt important- del bon polític és que ha de saber escoltar. Es preferible un polític mut que un de sord. Escoltar hauria de ser la principal feina dels polítics: escoltar als ciutadans, estar atents a les seves necessitats reals, contrastar les diferents opinions, deixar-se aconsellar pels experts en cada matèria. I escoltar també als membres de l'oposició, per veure quina part de raó tenen i poder trobar entre tots les solucions més adequades i justes a cada tipus de necessitat.

Per últim, un polític sempre ha de buscar i estimar la veritat. Només estimant la veritat s'arriba a la justícia. És un engany creure que una determinada opció política (d'esquerres o de dretes) pot resoldre tots i cadascun dels problemes de la societat. És evident que tot polític ha de tenir la seva ideologia però no pot ser esclau d'aquesta. Els partits polítics (amb les seves diferents idees) són el punt de sortida per fer política, però mai han de ser el punt d'arribada, ja que no són més que instruments per al bé comú. Només un polític que estimi la veritat serà capaç de fer front als reptes del futur i trobar les forces necessàries per arribar a les solucions més justes.

Evidentment un polític que reuneixi tots aquests requisits no tindria garantit l’èxit a les urnes, però seria estimat pels seus votants i serviria d'inspiració a moltes persones.

Figueres som tots!

A la tele diuen que estem en crisis, i sembla inevitable que un cert aire de pessimisme ens envaeixi a tots plegats i que tot ens sembli una mica més trist i feixuc. En canvi, els experts més optimistes, asseguren que en realitat es tracta d’una època de transició, en la que estan per arribar molts canvis a tots els nivells (canvis climàtics, polítics, financers, culturals,...).

I evidentment, Figueres no s’escapa d’aquestes circumstancies, i per això resulta imprescindible preguntar-se si realment estem preparats per aquests canvis i que podem fer per afrontar els nous reptes de futur.

Potser, com a punt de partida, podríem recordar que el més important de les ciutats no són els seus edificis, ni els seus museus, ni els seus plans urbanístics, sinó precisament les dones i homes –joves i grans-, que les habiten.

Els ciutadans sempre han estat els veritables artífexs del futur de tota societat, i precisament per aquest motiu hem de prendre consciència –ara més que mai-, de que el nostre futur col•lectiu passa per les decisions personals de tots i cadascun de nosaltres. Per això es fa necessari reactivar la societat civil, fomentar l’associacionisme i la implicació de tots els ciutadans en els afers públics, tant del país com de la ciutat, afavorint la cohesió social i la unió entre els diferents col•lectius.

Amb una societat civil ben forta i organitzada, que sigui capaç d’assumir les seves pròpies responsabilitats, la democràcia s’enforteix, i s’evita deixar en mans d’uns pocs el pes de les decisions que afecten a tots. En canvi una societat on predomina l’individualisme, on tothom va a la seva i ningú no s’implica en res, és una societat feble, malaltissa i fàcilment manipulable.

La societat civil en totes les seves manifestacions (començant per les famílies, i colles d’amics, fins a les associacions de pares, de veïns, de botiguers, culturals, esportives, etc.), és el veritable eix vertebrador de la vida pública, social i cultural de tot poble i ciutat.

És per això que ara que estem en crisis, els polítics haurien de fomentar el diàleg, col•laborant a crear un clima de treball comunitari i d’enteniment, estant atents als veritables problemes dels altres, escoltant les propostes dels diferents col•lectius, deixant al marge les seves diferencies i els seus interessos personals i electorals.

I que podem fer la resta de ciutadans? Crec que el primer podria ser prendre consciència de que formem part d’una comunitat, d’una mena de gran família, i per lo tant, estimar el que és de tots i ens uneix, potenciant els valors col•lectius. I després tenir la capacitat de reaccionar davant dels problemes, no amb queixes estèrils i avorrides, sinó més aviat amb propostes constructives i engrescadores, ja que el desànim mai porta en lloc.

Si entre tots fomentem un autèntic desig de millora i treballem units, no podem dubtar que ho aconseguirem!

Terratrèmol de solidaritat

Aquests dies hem pogut veure a través dels diferents mitjans de comunicació, les terribles conseqüències i el gran drama humà produït pel terratrèmol de Haití. Hem estat testimonis impotents de com la força de la natura ha castigat sense pietat a un dels països més pobres de la terra. I hem lamentat massa tard que tantes persones hagin mort sepultades per les misèries acumulades durant tants d’anys per la desídia dels seus propis governants i per l’abandó de la comunitat internacional.

Però davant l’horrorós espectacle d’aquesta tragèdia humana, aquests dies també hem estat testimonis de la grandesa de l’esser humà. I no em refereixo només a la tan heroica intervenció dels equips de rescat i sanitaris de tot el món, ni a les ajudes interessades dels governs dels països rics o de la somnolenta ONU. Em refereixo, per sobre de tot, als milers i milers de petits gestos de solidaritat que han sortit dels cors dels ciutadans del món sencer, i com no, també dels ciutadans de Figueres i rodalies.

En efecte, durant aquests darrers dies, a més de les més variades campanyes mediatiques, hem pogut veure com al carrer, a les escoles, a les parròquies, i a molts diferents àmbits, s’han fet diferents activitats, com recollides de diners o de material, per poder ajudar als habitants de Haití. I tot això en plena crisis econòmica.

De vegades sembla que si no succeeix una gran desgracia humanitària que els mitjans de comunicació puguin vendre, la gent no reacciona. Però la realitat és que precisament en casos com aquests, és quan els mitjans de comunicació acompleixen realment amb la seva finalitat informadora. El perill –tots ho sabem- és que passada la noticia, es torni a deixar caure en l’oblit als pobres habitants de Haití, com tantes vegades ja ha passat amb tants d’altres països víctimes de genocidis, tsunamis, tornados i tot tipus de calamitats...La solidaritat no pot dependre sempre de les noticies. L’autentica solidaritat no és un gest puntual, és una aptitud de vida.

Es per això que, tot i no sortir als diaris ni a la televisió, hem de tenir ben present que a casa nostra (com a tants altres indrets del món), també hi ha gent necessitada. Potser no pateixen tantes necessitats com els habitants de Haití (ben segur que no), però no podem oblidar que el que ha passat a Haití no ha estat per culpa del terratrèmol, si no de la pobresa que ja existia abans.

Figueres és solidaria; ho ha demostrat de manera excepcional durant aquests últims dies, i ho porta demostrant des de fa molt de temps. Aquesta és una realitat que pot passar desapercebuda per a molts ciutadans, però només cal visitar la web de les entitats de Figueres, per adonar-se’n que Figueres està ben proveïda de persones generoses que dediquen part del seu temps o diners als altres. Això és fer ciutat.

Una ciutat no és només un munt de gent que comparteixen un espai físic o unes infraestructures. Una ciutat és, abans que res, un grup de persones que conviuen junts, es a dir, que comparteixen part de la seva vida per assolir finalitats comunes. I en aquest sentit, tenir cura dels més necessitats, hauria de ser una de les principals tasques.

De fet, tots tenim la necessitat de ser generosos, a tots ens agrada ajudar. Però de vegades ens cal una petita empenta o que ens ofereixin l’oportunitat per poder demostrar-ho. I per fer-ho no cal anar gaire lluny: potser un familiar malalt, un amic amb problemes, una veïna gran que viu sola, els malalts de l’hospital, els presidiaris de la presó, els avis del geriàtric, els immigrants a l’atur, els nens amb deficiències mentals, el teu fill, el teu pare...

Tan de bo que els efectes del terratrèmol de Haití passin el més ràpid possible, però tan de bo, que el terratrèmol de solidaritat que s’ha aixecat a Figueres no s’acabi mai!

Conèixer i estimar la nostra ciutat.

Fa unes poques setmanes va començar a distribuir-se en fascicles l’edició del llibre L’Abans. Recull gràfic de Figueres, 1875-1967 de l’Enric Pujol i en Jordi Roig.

En aquesta obra trobem la major col•lecció en imatges mai editada fins ara sobre la ciutat de Figueres i la seva gent. Les fotografies s’organitzen per temes que van des de els mercats, cafès i hotels de la ciutat fins els carrers, festivitats, centres d’ensenyament o esdeveniments històrics. L’obra s’ha editat amb la col•laboració de l’Ajuntament de Figueres.

Crida l’atenció la frase que surt en la portada publicitària dels diferents fascicles del col•leccionable: “Si t’estimes Figueres, t’agradarà”. Crec que també es podria afegir aquesta altra “Si coneixes Figueres, l’estimaràs”...perquè per estimar s’ha de conèixer.

Es per això que iniciatives com aquesta sempre han de ser benvingudes i celebrades, perquè no només constitueixen una aportació a la cultura local sinó que també ens ajuden a aprofundir sobre la nostra identitat tant personal com col•lectiva.

La necessitat de conèixer el nostre passat no és tan sols curiositat, si no que és un autèntic sentiment humà i fins i tot un deure cívic. Per aquest motiu totes les institucions haurien de recolzar qualsevol iniciativa que ens ajudi a recordar el que som, ja que si volem construir entre tots la Figueres del futur, primer hem de conèixer la Figueres del passat, les seves gents, els seus problemes i les seves inquietuds. Entendre el passat per aprendre dels encerts i errors comesos és la millor garantia per afrontar amb èxit els reptes del futur.

Repassant les imatges del llibre de l’Enric Pujol i en Jordi Roig, venen ganes de prendre un cafè al bar Tupinamba de d’alt de la rambla, o d’anar a comprar verdures al mercat de la plaça de l’Ajuntament i trepitjar el seu terra empedrat, de veure el bestiar que es venia al firal del burros o contemplar el magnífic edifici modernista de la cambra agrícola que hi havia on ara és l’actual Museu de l’Empordà.

Mirant aquestes fotografies antigues, te n’adones que la veritable historia de Figueres no només l’han escrit els grans esdeveniments històrics, si no que també l’han escrit dones i homes senzills amb el dia rere dia de la seva vida quotidiana.

És per això que hem de tenir ben present que ahir com avui, nosaltres som els protagonistes de la nostra historia i que les nostres decisions marcaran el futur de la nostra societat. Qui sap si d’aquí a molts anys algú pensarà en nosaltres mirant una fotografia antiga del 2009....

La funció social de l'advocat

El passat 3 d'octubre es va celebrar l'acte de cloenda del tercer congrés de l'Advocacia Catalana, que aquest any ha tingut lloc a la nostra ciutat al castell de Sant Ferran, amb un èxit notable tant de contingut com de participació, ja que s’ha aconseguit reunir a més de 300 professionals que han participat en una trentena de ponències.

Crec que és just felicitar al degà del Col•legi d'Advocats de Figueres, el Sr. Jaume Torrent, així com a tots els organitzadors d'aquest congrés, especialment als integrants de la junta del Il•lustre Col•legi d'Advocats de Figueres, que han treballat durant molts mesos desinteressadament aconseguint aquest èxit per a la ciutat.

Les conclusions del congrés han estat molt interessants i de bastant sentit comú, i constitueixen un reflex de l'opinió que no només els advocats catalans, sinó també part de la societat, tenen de la justícia. Són -més que un receptari màgic a solucions concretes-, un conjunt de reflexions sobre l'estat actual de la justícia al nostre país.

Reflexions fetes per un col•lectiu que es caracteritza pel seu profund coneixement, tant a nivell legal com social, de la societat actual, ja que poques professions estan tan en contacte amb la crua realitat de la societat com els advocats, i de forma especial els advocats que exerceixen el torn d'ofici, que són els que solen atendre a les classes socials més desfavorides. És per això que hauríem de prestar una especial atenció a les conclusions d'aquest Congrés.

Els advocats tenen un paper fonamental en un Estat social i democràtic de dret com és el nostre. I és que la funció de l'advocat va més enllà de defensar els interessos jurídics de les parts en un procés; l'advocat és un pont entre el dret i la societat, que representa -junt amb els altres operadors jurídics-, un ideal de justícia, d’aquí la seva importància no només a nivell institucional sinó també social.

I és que poques vegades es reconeix a aquesta professió l’enorme component social que te. Aquest és un aspecte de l’exercici de l'advocacia que sovint passa inadvertit però que és consubstancial a la seva existència: advocat i justícia, són dos conceptes propers. D'aquí l'enorme importància que determinats valors ètics tenen en aquesta professió més enllà del que estableixen els codis deontològics. En efecte, el ciutadà quan cerca un advocat, no només busca un bon professional, sinó que necessita quelcom més: una persona íntegre que li mostri el rostre humà de la justícia.

Aquesta realitat es manifesta en el dia a dia d'aquesta professió, on no és estrany trobar-se amb advocats que mostren la seva generositat en el seu tracte amb les persones més desfavorides, facilitant consells que moltes vegades van més enllà de lo estrictament jurídic a persones amb problemes, cercant solucions per evitar un conflicte innecessari i dolorós per les parts, escoltant pacientment a les víctimes d'una injustícia, visitant als presidiaris i dedicant-los més temps del necessari per fer-los companyia, o fins i tot fent de "psicòlegs" dels seus clients. I tot això sense oblidar el bon tracte personal i professional que s’ha de donar com a qualsevol altra professió.

Potser és per això que moltes persones davant de qualsevol problema en la seva vida acudeixen "al seu advocat", com qui demana consell a un amic. D’aquí que les grans satisfaccions en aquesta professió no estiguin sempre vinculades al resultat del procés, sinó al convenciment del deure complert, de la feina ben feta i de saber que s’ha contribuït -de vegades amb petits gestos aparentment insignificants- a donar un tracte més humà al client.

Esperem que aquest congrés que s’ha celebrat recentment a la nostra ciutat, serveixi per millorar en alguns aspectes aquesta professió, però també el món del dret i la societat en general, ajudant a que la justícia sigui una realitat que vagi més enllà de les lleis escrites.

Homenatge a mossèn Jesús Franco

Adjunto el discurs de presentació que vaig llegir en la presentació del concert homentatge de l'OCE a Mossèn Jesús Franco al Teatre el Jardí de Figueres el dilluns 12 d'Octubre del 2009, al que van assistir més de 300 persones. Al video podeu verure un resum de l'acte.

"Benvinguts a aquest concert de l’orquestra de cambra de l’Empordà que celebrem en aquest teatre Jardí de Figueres, per retre el que pensem que es un merescut homenatge a la figura i persona Mossèn Jesús Franco, amb ocasió del 50 aniversari de la seva arribada a la nostra comarca.

En efecte, ja han passat 50 anys des d’aquell mes de gener de 1959 , en que mossèn Franco va arribar al municipi d'Ordis, d’on va ser rector fins el 1967, quan el aleshores Bisbe Narcís Jubany el va destinar a la parròquia del Bon Pastor de Figueres, on encara continua.

En tots aquests anys la feina de Mossèn Franco no ha passat desapercebuda i es fa difícil –per no dir impossible, recordar tot el que ha fet: des de les classes de religió a l'escola de les Mares Escolàpies, o la seva feina als inicis de Càritas interparroquial de Figueres, passant per els seus serveis com a capellà durant molts anys a l’Hospital de Figueres o al centre Geriàtric “els Arcs”, i evidentment tot això sense oblidar mai la seva dedicació pastoral com a rector de la seva parròquia del Bon Pastor de Figueres. Una parròquia que com tots sabem, es pot dir que ha estat el fruit de la seva tenacitat i bon treball i també, com no, de l’ajuda desinteressada de molts feligresos i veïns del barri i la ciutat.

Però a part d’aquest fets, el que volem homenatjar per sobre de tot es el fet de que Mossèn Franco ha dedicat la seva vida a les persones més febles de la societat, els sense sostre, els pobres, a les famílies sense recursos. Vestint-los, donant-los menjar i ajudes econòmiques, sense tenir en compte mai la seva procedència o creences.

Conscients de que encara li queda molt de camí per recórrer i molt de be per fer en aquest mon, estem aquí per agrair a Mossèn Franco que hagi dedicat tota la seva vida als altres. Per agrair-li la seva fidelitat a la seva vocació sacerdotal, per agrair-li el ser una persona coherent amb el que pensa, amb el que diu i amb el que creu. Per haver fet tant de be als altres i per ser un model de persona i sacerdot per a tothom.

En definitiva, estem aquí reunits perquè al mon existeixen moltes persones bones i perquè sabem que nosaltres en coneixem una.

Moltes gràcies Mossèn Franco, per molts anys!"

Seguretat ciutadana i Policies de Barri.

Una de les tristes conseqüències de l'actual crisi econòmica i financera és l'augment de la delinqüència, sobretot dels delictes menors, tant a nivell estatal com autonòmic. Pel que fa a Catalunya el Conseller Saura ja va avisar que amb la crisi augmentaria la inseguretat ciutadana, i malauradament tots els operadors jurídics han pogut comprovar que els pronòstics s'han complert.

És difícil establir les causes de la criminalitat, aquestes són múltiples, encara que tots els analistes coincideixen en que l'alt nivell d'atur, sobretot en els grups marginals (i marginats), és la principal causa. Encara que això no deixa de ser una simplificació ja que també s'observa amb preocupació l'augment de la delinqüència juvenil entre les classes més benestants, com s'ha vist recentment en els incidents de Pozuelo de Alarcon, on un bandolerisme pueril ha aconseguit posar contra les cordes a les forces de l'ordre públic.

Per desgràcia, Figueres no s'ha quedat al marge de l'estadística i contempla amb passivitat com els índexs de criminalitat augmenten a poc a poc i com els seus carrers cada vegada són menys segurs.

No es tracta de ser alarmista ni d'infondre pors irracionals, però no estar atents a aquesta realitat pot ser un error de nefastes conseqüències. La delinqüència és com una malaltia que va creixent a poc a poc, i que si no la pares a temps es pot convertir en un veritable problema difícil de resoldre.

Encara que la notícia no és nova, ja que la crisi només ha fet que accentuar una tendència que ja existia: durant els darrers anys hem contemplant com l'índex de criminalitat ha augmentat gradualment en tots els tipus de delictes. Tant és així que sembla que ens hem acostumat a aquest trist paisatge. Però la realitat és que hi ha altres estats a Europa que no suporten tanta delinqüència.

Com dèiem la causa de la delinqüència és la marginació social i la pobresa, però no només una pobresa material sinó també -i sobretot- una pobresa de valors. Per això sembla clar que la solució al problema passa abans de res per prendre consciència de la realitat que ens envolta.

A nivell municipal, tot i que el marge d'actuació és limitat per ser menys els recursos, la solució pot passar per invertir en serveis socials i en prevenció.

Invertir en serveis socials vol dir estar atent a aquells grups socials de risc, i intentar suplir les deficiències del sistema, tot evitant que es creïn borses de marginalitat, i sobretot, prestar especial atenció al més joves per a que no caiguin al parany de les drogues.

Pel que fa a la prevenció una de les solucions és augmentar les dotacions policials i implantar la Policia de Barri.

La Policia de Barri és una experiència que ha resultat positiva en altres localitats i que porta molts anys practicant-se en molts països de tot el món.

Dins de les funcions de la Policia de Barri hi ha les d'ajudar, orientar, escoltar suggeriments, etc., de qualsevol ciutadà. Els agents de la unitat de Policia de Barri són unes persones que intenten integrar-se al veïnat i al seu entorn, apropant l'Ajuntament al ciutadà.

El treball principal del Policia de Barri és transmetre i derivar en l'àrea corresponent els problemes suscitats del seu treball en la seva zona, amb el qual el veïnat pot posar-se en contacte directament amb ell i exposar-li el seu problema, sense haver de desplaçar-se a les dependències municipals per temes senzills, sent així un servei més personal, ja que ajuda a millorar la qualitat de vida de la zona on desenvolupen la seva funció, fent que la gent vegi el policia com a part integrant de l'esmentada zona tot creant una relació personal amb els veïns, els comerciants i els visitants.

Però per fer efectiva aquesta realitat, abans s’haurien d’incrementar les places existents en el cos de la Guardia Urbana. Més policies al servei de les necessitats reals dels ciutadans sempre és una bona inversió: una inversió en seguretat i prevenció.

Josep Menchón

Progrés i dret al descans.

És temps d’estiu; temps de vacances per alguns i temps de feina intensa per d’altres. En aquesta època –sobretot a ciutats turístiques com Figueres- , moltes activitats de lleure i d’oci nocturn solen estar associades a terrasses i bars musicals. Aquests tipus de negocis aporten no només prosperitat econòmica traduïda en llocs de treball, si no que també contribueixen a dinamitzar la vida social, turística, i cultural de la nostra ciutat.

Malauradament aquests negocis –malgrat els efectes positius referits-, van associats moltes vegades a alts nivells de sorolls que generen no poques molèsties als veïns d’una determinada zona, generant disputes i conflictes socials dins la comunitat.

Si be és cert que fins fa poc el soroll era un signe de prosperitat vinculat a la indústria i a la diversió, a poc a poc s’està produint un canvi de mentalitat. Cada vegada més el soroll es relaciona amb una mala qualitat de vida, i la tendència és fugir del soroll.

Els caps de setmana els homes i dones de ciutat emigren al camp, a l’hora de comprar un pis es valora que estigui aïllat acústicament, al comprar un vehicle també es valora que el motor sigui silenciós com a sinònim de més respectuós amb el medi ambient, aixecar la veu pel carrer es considerat un gest de manca de respecte, al igual que escoltar música amb el volum massa alt. Aquestes són algunes realitats que il·lustren la tendència actual de l’home modern de buscar el silenci.

El soroll –quan és imposat-, és concep com un atemptat a la llibertat i una agressió a la intimitat. Tot indica que la ciutat del futur serà més respectuosa amb la ecologia, es a dir, amb la naturalesa pròpia de l’ésser humà.

Però més enllà de les consideracions sociològiques dels efectes del soroll, el cert és que el soroll no és una mera molèstia, ja que pot arribar a produir malalties com depressions, mal de caps, insomni, impotència, problemes auditius, a més de ser una causa directa de l’augment d’accidents de trànsit, accidents laborals, baix rendiment escolar i augment de la marginació i delinqüència. I tot això segons la Organització Mundial de la Salut, en un informe sobre els efectes del soroll publicat als anys noranta i que ha estat ratificat per molts especialistes del món.

Aquesta tendència social de fugir del soroll, s’ha vist reflexada des de els anys setanta en una sèrie de normes impulsades sobre tot per les institucions Europees, de les que el nostre país s’ha fet ressò. Així a nivell estatal existeix la Llei del soroll, i a Catalunya la Llei de protecció contra les immissions acústiques. I a nivell local, Figueres compta també amb una Ordenança que regula aquest tema.

Per altra costat, tampoc passa desapercebut el fet de que cada vegada són més els casos de condemnes penals als propietaris de negocis d’oci nocturn per incomplir la normativa existent ocasionat danys físics i morals als veïns.

Tots aquests fets fan que molts ajuntaments comencin a reaccionar en defensa dels seus interessos i vetllin amb més interès que abans per el compliment de la legalitat.

Però potser per captar millor les dimensions de la polèmica, s’han de tenir en compte diferents idees que poden contribuir a entendre cadascuna de les posicions.

Per un costat, els veïns han de respectar aquells sorolls que es produeixin dins dels paràmetres de la legalitat vigent, tant pel que respecta a la seva intensitat com per el que respecta als horaris de producció del soroll.

D’altre banda, els empresaris (impulsors de l’economia local), han de respectar la llei. Però no només això, si no que també han de vetllar per a que els seus clients la respectin. I en aquest sentit, els usuaris dels locals han de tenir consciència de que quan surten a la via pública han d’ajustar el seu comportament a unes pautes de convivència ciutadana, respectant el descans dels altres.

L’ajuntament – a traves de la concessió de llicencies, dels seus equips tècnics i de la policia local- a de vetllar per a que cada un dels actors sigui respectat en els seus drets i compleixi amb les seves obligacions.

Una manera de resoldre els conflictes sense necessitat d’arribar a la via judicial, que cada vegada s’està utilitzant més és la mediació. Es tracta de reunir a totes les parts implicades en un conflicte determinat i arribar a un acord satisfactori per tothom, en la que els veïns poden pactar amb els empresaris d’una zona determinada uns horaris ( sempre dins dels límits establerts a l’ordenança municipal). S’està demostrant que aquest tipus d’iniciatives resulten satisfactòries i faciliten la convivència entre les diferents parts intervinents. Al final sempre és millor un mal acord que un bon judici! Bon estiu a tothom!

Josep Menchón.